Ja som a Barcelona!

Sin Jow a tothom!

Com ja us haviem explicat, Vietnam del Nord i del Sud estaven separats. Separacio que se suposava provisonal previa reunificacio pacifica que va ser de tot menys aixo, pacifica. Els del nord tenien el seu mirall en el comunisme rus i els del sud en el capitalisme america. Mes de 30 anys despres la impressio que es te es que les coses s’han invertit i els capitalistes son ara al nord mes que no pas al sud.

Sigui com sigui la guerra la van guanyar els del nord i, una de les primeres mesures que es va prendre va ser canviar el nom de Saigon per el de Ho Chi Minh en honor al lider del partit comunista del mateix nom, venerat per tots els vietnamites i anomenat carinyosamenty “oncle ho” (Bac Ho en vietnamita). Nosaltres, pero usem Saigon perque es mes facil i per que aqui al sud sembla que els agrada mes.

Les circumstancies han fet que arribessim aqui sota la influencia del “Happy New Year” amb els preus dels hotels pels nuvols i snes intencio de negociar-los perque estan a tope! Quan parlem d’hotels a Saigon us heu d’imaginar una panta baixa amb un negoci tipus perruqueria, farmacia, colmado, galeria d’art, etc. Un segon pis amb una o dues habitacions per la familia exactament iguals que la resta dels pisos superiors pels clients. La nmajoria de la gent que ve a Saigon s’apunta als tours estandars de visita habituals a Vietnam. Nosaltres en vem rendir a l’evidencia que anra pel teu compte a Vietnam surt mes car que anar amb tour i al final et trobes la mateixa quantitat de gent en grupets i ens vem apuntar al tour dels tunels de Cu Chi, pero amb ulleres fosques i bigoti postis per mantenir la reputacio, al famos i copiat fins a l’infinit Sinh Cafe Travel (mai sabras si has anat a parar a l’autentic).

Si recordeu les pel.licules on els soldats americans eren atravessats per canyes de bambu al caure en un forat trampa o quan desapareixia l’ultim del batallo en silenci i engolit per la terra? Diuen que la cobertura p[eriodistica sobre la guerra va provocar la “derrota” dels americans en aquesta, pero els tunels de Cu Chi van fer perdre la xaveta i el temps a la superpotencia americana. Aquests tunels eren excavacions sota terra de 110 cm per 90 cm que feien que els grossos i menys agils americans fossin carn de cano si hi entraven i ho sabem perque ho van provar… Van provar de tot: gasejar-los i fumar-los. Pero la ventilacio estava molt ben conduida (no es podia veure ni quan cuinaven). Hi van enviar gossos. Pero els vietnamites els despistaven banyant-se amb sabons americans, vestint-se amb uniformes americans de soldats morts, donant-los menjar, etc. Cosa que els permetia degollar-los amb tota tranquil.litat! Aixi que els anys passaven i els nord-vietnamites maltractaven Saigon i els seus defensors sortint de sota terra per sorpresa. Ni l’ultim intent a les acaballes de la participacio americana de bombardejar centimetre per centimetre va funcionar. Pero no tot i eren flors i violes: Disenteria, problemes respiratoris, serps, escorpins verinosos i, us ho podem jurar, una calor insuportable feien de la vida als tunels un malson suportable nomes per la determinacio espartana d’un poble guerrer com pocs. Nosaltres vem caminar els 200m oberts al public de tunels i quatre anys de Tai Ji quan ens feien mes rapids que les altres turistes, alguns dels quals no gosaven entrar o sortien angoixats a mig cami per les multiples sortides que hi ha en el cami. No sabem com se sentien animicament, pero el que es segur es que els soldats del Vietcong (o Charlies com volgueu) tenien unes cames fortes com pedres. El que tampoc sabem es si la resta dels tunels estan tancats per seguretat dels visitants (per no perdre’n) o per si algun dia els tornen a necessitar, cosa que despres d’estar mes d’un mes aqui ens podem arribar a creure perfectament.

Una altra “experincia de guerra” que pots viure a Cu Chi es la de disparar un Kalasnikov o qualsevol altre fusell o metralleta utilitzat per o en contra els americans. El caire grotesc, el soroll i el preu de l’atraccio, pero sobretot l’absurd de tot plegat va fer que preferissim escoltar els trets de lluny mentre gaudiem d’un gelat tranquil.lament. I estar veient un documental que explica la historia de soldats del vietcong condecorats amb l’alta distincio d’American Soldier Killer amb un somriure d’orella a orella envoltat de turistes -molts americans- que a sobre han pagat entrada, tambe es una experiencia si mes no curiosa.

Pero la investigacio sobre la guerra no va acabar aqui i el Museu de la Guerra de Saigon (antigament anomenat: “Museu dels crims i horrors comesos per xinesos i americans a Vietnam” perque no en quedessin dubtes) no deia indiferent a ningu. La cruesa de les imatges, testimonis i consequencies d’unes guerres com les que ha viscut Vietnam -segons la versio dels guanyadors, es clar- es fa dificil de prendre com si d’una visita de plaer es tractes… Encara avui en dia neixen molts nens amb deformacions i malalties inimaginables (i alguns fetus amb formol exposats en son la prova juntament amb fotografies de cossos impossibles que viuen a Vietnam) causats per la contaminacio de quimics que els americans van “repartir” com ara l’Agent Orange, un pesticida massa famos al sud-est asiatic des d’aquella epoca. Altres son victimes de mines i altres simplement van veure les seves families destrossades metaforica o literalment per la guerra. A part d’aixo hi ha un record especial per tots els periodistes i fotografs morts mentre feien la seva feina en combat, les protestes i el suport anti-america rebut per tots els ciutadans d’arreu del Mon, la situaci actual als [unts mes conflictius, vehicles i armament de guerra, etc. Una col.leccio molt completa i recomanable de visitar.

Araque ja hem vist molts punts, museus i testimonis de les guerres que s’han patit per aquest raco de mon i, venint com venim amb unes idees pre-concebudes des de casa basades en una cara de la veritat i uns mitjans d’imformacio que -us ho podem assegurar ara que els veiem des de fora- no reflecteixen mes que una versio simplificada i comercial dels fets, veure l’altre versio, opinions de primera ma i tot sota una perspectiva oriental (ja els comencem a entendre sense sorprendre’ns ara) el nostre judici s’ha convertit en un no-judici. Si be occident i EUA te la costum de ficar-se alla on no el demanen donant suport a governs mes que dubtosos, pero propers o amics, la fredor amb que els vietnamites mostren com mataven els enemics, els seus metodes de tortura, la repressio que van dur a terme despres amb els del sud i la comercialitzacio ratllant la insensibilitat de la seva tragedia, la veneracio per tot allo que sona a america actualment, etc. Fan que deixis de distingir entre victimes i botxins, entre bons i dolents, excepte potser els que ja sabiem: els dirigents que enviaven a lluitar els seus ciutadans sota ideals que ni ells es creien.

Pero entre guerra i guerra vem tenir temps de coneixer mes gent del Couch Surfing i anar a sopar a casa d’en Kevin i la Lahn en un veinat de Saigon poc habituat als estrangers mentre esquivavem l’enessima massa de motos que circulen per Vietnam per cada avinguda i/o carrero!

Motos, motos i mes motos a Saigon…

Museu de la guerra:

Aquest era el professor de primaria del Bush o que?

Traslladant restes…

Victima de l’agent orange (i aquest encara ha tingut sort, creieu-nos)

Desaparegut en combat

Cao Dai temple, una visita dintre del tour als tunels de Cu Chi. Una mena de culte-secta bastant popular a Vietnam i del que en treuen un bon rendiment economic amb visites de turistes!

Sabates fora, si us plau

Un altar peculiar

A resar tots!

Arrossegant-se buscant Charlies pels tunels de Cu Chi!

Ara sabem perque en rambo no se sentia les cames, se les devia haver enganxat en aquesta trampa…

Una aspirant a Charlie postmoderna d’origen Corea… Sense paraules…

Atencio! Aqui tanc 3345 Jungletrekker! Via lliure!

Ratttatattattararatatatat!!!

Noooo!!! Posters tapa-obres a Saigon!