Sabadee a tothom!

Despres d’uns dies a l’antiga ciutat de Luang Prabang, escenari d’un passat glorios per Laos, vem anar tirant cap al nord en direccio a la frontera -oberta nomes per a lao i xinesos- amb la Xina. Es un trajecte llarg i penos, la meitat del cami per culpa de les carreteres, que s’ha de fer en dos dies. Primer s’ha de fer una parada a Udomxay, ciutat petita que ha esdevingut important perque, vinguis o vagis de la Xina o creuis d’oest a est, tothom para a passar-hi la nit. Aqui un nen de dotze anys ens va sortir a rebre a l’estacio per acompanyar-nos a la seva guest house (que estava forca be). A Udomxay poca cosa en una sola tarda, l’Eloi va aconseguir un tallat de cabell sense que li fessin la clenxa, la Laura continua continua sense poder tobar sostenidors per dones amb l’esquena ampla sense ser el model “iaia” i, en Moua, ens va fer companyia unes hores fins despres de sopar. En Moua es un dels no poc joves lao que se’ns acosten per parlar amb els estrangers per pode practicar l’angles i, de vegades, oferir-te algun servei de guia, transport o que els acabis convidant a sopar o a beure.

L’endema les “autentiques” carreteres de Laos ens esperaven en el nostre cami cap a Phongsali. El trajecte es d’uns 250 km i la durada, si preguntes, es d’entre 8 i 12 hores -quan el pots acabar, es clar-. Nosaltres en vem fer 10. Si tens en compte que irculavem mes de la meitat del cami per una carretera estreta i enfangada amb un autobus vell, parant per desencallar un camio creuat al mig de la carretera enfonsat al fang i salvant-nos pels pels d’acabar encallats nosaltres mateixos, 10 hores es forca bon temps, no?

Total, que al vespre erem a Phongsali intentatn trobar allotjament en algun negoci no xines on els preus estan triplicats! Pero tot aixo no ens feia perdre la son perque el que buscavem aqui era fer algun trek de varis dies passant les nits a poblats petits de les diferents etnies de Laos que encara viuen de manera molt basica i tradicional.

A l’oficina de turisme organitzen aquestes sortides i, mes del 50% dels diners que pagues, van destinats directament a la gent d’aquests poblats perque es puguin mantenir com estan sense exercir massa pressio als boscos i en equlibri ambiental sostenible. Aixi, en Keow, el noi que seria el nostre guia, ens va recomanar el circuit de tres dies mes adequat per fer durant l’estacio de pluges, coneixent tres etnies diferents de Laos i passant per boscos i camps d’arros. Amb la bossa feta (nomes una muda extra i aigua en aquest cas) vem sortir d’hora al mati i, per sort nostra, un cel clar i un Sol radiant ens acompanyaria duant tota la caminada. Vem fer varies parades a diferents pobles, la primera la vam fer a prendre un te mentre dos homes grans intentaven reparar els seus sulfatadors amb no gaire traca. Al nord de Laos es nota la “qualitat” de la multitud de productes xinesos que utilitzen: Made in Thailand, ves per on, ha resultat ser un segell de luxe! Despres de creuar dos rius, caminar descalcos i pujar sota un Sol de justicia per uns camps d’arros de muntanya una ombreta ens acolliria per dinar: dos peixos a la brasa, sticky rice i verduretes fregides… Com es nota quan portes un guia amb menjar a la motxilla: “CONSERVES NO, GRACIES”. A mitja tarda, parada a un altre poblet habitat pels Pu Noi, on vem passar l’estona observnt els nens jugant a saltar la corda. La resta del cami per l’obaga de la muntanya, seria una mescla de fang, “buffalo shits” i sangoneres (que encara vem poder esquivar). Mes tard vem arribar a un altre poble Pu Noi, esperant una rebuda en plan “Bienvenido Mister Marshall” (som campions de l’eurocopa o que?), pero la realitat es que tothom responia: “Bor Mee” (no tinc en lao) quan el nostre guia els demanava un lloc per dormir. Al final una parella jove una parella jove ens va acollir a la seva cabana i al vespre, durant un sopar de productes “calents” (diem “calents” i no “frescos”, perque el pollastre encara estava calent i cantant 30 minuts abans!) ens vam assabentar que el govern pressiona els habitants d’aquest poble perque se’n vagin a viure a pobles al costat de les carreteres (la meitat de les cases estaven abandonades, 15 families en total) i, a mes a mes, un home gran havia mort el dia abans i no estaven per gaire festa. Els nostres amfitrions -que en 10 dies marxarien del poble per anar-se’n a una petita ciutat fronterera amb la Xina- no dormirien amb nosaltres perque passarien la nit fent la vetlla amb la familia del difunt, aixi que ens van deixar la seva casa.

L’endema vem sortir d’horeta, agraint la seva hospitalitat i disculpant-nos per haver arribat en un mal moment, i vem continuar pel que seria el mes dur dels tres dies de trajecte. En Keow, a qui vem deixar baldat amb la nostra ascensio sota el Sol, es va prendre la venjanca amb la seva habilitat per “volar” sobre el fang abundant i va obrir pas amb un basto entremig de l’espessor que feia impossible veure per on anava el cami. A mig mati vam parar a una vila habitada pels Hor. Alla ens vem treure les botes i els mitjons i, vem descobrir que la “Capita Leeche”, que va triomfar a Malasia, no te poders sense les seves “Botes Verdes Repel.lents” i, aquests intrepids insectes, es van venjar de nosaltres. Fins i tot una, suposem que la lider, es va enfilar mes amunt dels limits de la decencia per triplicar el seu volum amb la sang xuclada. Per sentir-vos com una sangonera, imagineu-vos que, d’un sol apat, us engreixessiu 70 kg. Pregunta per als experts: si les leeches desaparaguessin del mon, l’ecosistema mundial perillaria?

Mentre descansavem uns nens ens observarien a uns metres de distancia, que vem trencar treient els prismatics i deixant-los jugar amb ells una estona (Barbara i Miquel: els prismatics eren waterproof o antixoc?). Potser es per la diferencia cultural, potser perque son nens, pero estaven mes interessats en mirar la gent petitona girant els prismatics que no pas a mirar de lluny… Interessaant, no? Aixi ja erem amics i ens van oferir pipes de girasol (al nord de Laos mengen pipes tambe, pero no jabugo, llastima) i ens van demanar fer-los unes fotos -que son molt maques-. Despres continuariem pel fang i la brossa en direccio al poblat dels Akha on feriem nit. Pel cami remuntariem un riu a peu fent el simpatic descobriment de que existeixen leeches de riu. La part bona es que el temps ens regalaria un Sol esplendid durant tot el cami.

Els Akha son un poble orgullos de les seves costums i viuen en cases elevades suficientment grans per allotjar-hi families de 15 o 20 persones. Les dones d’aquest poblat van vestides de negre amb brodats de colors vius i monedes i joies de plata penjant de les orelles, coll o roba. La seva estampa realment impressionant: cabell negre, tricorni de roba i plata i un vestit que sol deixar un pit a l’aire, deixant clara la funcio maternal de les dones d’aquesta tribu. Les sols veure carregant una cistella plena de menjar, aigua, i a vegades nadons (tot a la vegada) que arrepengen a les espatlles i al cap. Porten l’esquena dreta com un pal i, la seva expressio es la viva imatge de l’orgull de la seva gent, inspiren un profund respecte i cert temor. Pero en realitat son timides, pero rialleres. I estan atentes a tot el que passa a casa seva encara que no ho sembli. I els homes? Els homes ja no vesteixen tradicionalment i van bruts i foradats amb roba occidental, per desgracia seva.

En aquest poble estariem a casa del cap local, qui ens faria personalment el llit. Pero com diem sempre, el primer es el primer, mentre en Keow carregava el nostre sopar: un anec i una gallina que es volien escapar, nosaltres protagonitzariem la distraccio local de la tarda anant-nos a dutxar. La dutxa a Laos ja hem dit que es un assumpte public i, mentre esta ben vist que els homes ho facin en roba interior, les dones usen un “sarong” per tapar-se. Aixi uns 15 homes de diverses edats observaven la Laura durant el proces de la dutxa esperant un error de metode que al final no es va produir.

La familia del cap del poble es enorme: 10 germans i 11 fills que a la vegada tenen una quantitat similar de fills. A casa seva eren 20 dormint, tots molt contents de rebre visites per la distraccio i per la coccio de proteina extra seguida amb gran deliri per tota la familia. Despres de sopar tothom fa petar la xerrada i, una vegada mes, la tecnologia ens va ajudar a trencar la barrera idiomatica i amb el nostre llum frontal vem passar una molt bona estona jugant amb els nens que es passejaven comprovant com la llum seguia la seva mirada.

A aquestes alcades segur que us esteu fent un munt de preguntes, aqui van algunes respostes:

Com cuinen?
La cuina es la segona sala mes gran de la casa amb una llar de foc de terra i enormes cassoles i woks. De rebost no en tenen gaire, es cull tot al dia, nomes alguns alls i especies com el “chile”. La neteja dels plats es variable: els gats solen fer la primera passada a les cassoles, la resta es fa amb aigua. Sort que el foc ho crema tot. La taula per menjar es petita, rodona i baixeta, tothom agafa el menjar dels plats del mig. Al mati ningu sol badar boca: si estas parlant significa que algu s’esta menjant la teva part! Cada cop que el cap te set a taula, tothom ha de beure despres de brindar. L’arros esta en unes cistelles repartides pel terra del voltant de la taula, sort que els gats no hi estan gaire interessats.

Quines condicions d’higene hi ha?
Com que no hi ha aigua corrent ni llocs on fer les necessitats, qualsevol lloc es un bon lloc per a aixo. Els porcs i les gallines s’ho mengen tot abans que acabis! La dutxa ja l’hem explicat.

Que fan els nens?
El penultim germa es el responsable del mes petit, carrec que deixa quan en neix un altre. Sentint-ho molt per algunes mares al.ludides, els nens de Laos son molt mes espavilats (o mes temararis): pugen i baixen escales molt dretes a tota velocitat, es passegen per balcons sense baranes amb tota tranquilitat, fan servir ganivets de mes d’un pam, encenen i transporten foc, remenen les olles bullents, etc. A ningu sembla preocupar-li que es puguin fer mal, pero es que realment semblen experts en tot el que fan!

En fi, passar algunes nits amb aquestes gents, canvien una mica la teva prespectiva de la vida (per fi ens posem trascendentals) i envejaries tot el que tenen, excepte els seus pocs coneixements de medicina. Les tribus de Laos no son precisament conegudes per l’efectivitat de les seves medicines naturals i la seva pobresa i creences els impedeix anar al metge i aqui si que, un simple mal de panxa o un tallet a la cama, es poden convertir en un gran problema.

L’endema, tot el mati de descens sota la pluja cap a Bon Neua i bus cap a Phongsali, on ens esperaven unes pipes i un termo d’aigua calenta per fer te que va de conya quan no hi ha dutxa d’aigua calenta.

Poble Po Nui:

La casa i l’equip de neteja:

Els nens de Laos:

8 nens de diverses edats, plens de pols i satisfaccio a la vegada, s’abracen per les espatlles somrients i contents de fer-se una foto mentre diuen amb lao que son molt amics. Alguns van vestits, altres mig vestits i tots foradats per tot arreu. Un porta un tiraxines i un parell segueixen menjant pipes mentre un nado estira el cap per darrera l’espatlla del seu germa gran per veure que passa…
Aquesta es la millor foto de totes, pero gracies a la tecnologia “Ca” i “non”, tot el que tindreu es la descripcio del que veiem nosaltres pel visor, tot apunta que la nostra camara tornara abans que nosaltres a casa per tonar a retrobar-nos a Xina amb ella quan la Cristina ens la porti si es possible!
En fi, que si la camera s’havia d’espatllar en algun lloc, ho ha fet en el pitjor pais de tots!