Sabadee a tothom!

Com ja hem dit anteriorment, Laos es un pais on la vida rural tradicional encara esta molt en vigor i no sembla que, per la majoria de pobles on no arriben les carreteres aquesta situacio vagi a canviar aviat. Des de Sam Neua seguim en ruta per trobar-nos amb aquests pobles i aquesta gent i sembla que ho anem aconseguint. La primera parada va ser Vieng Thong i d’aquest poble sabiem tres coses: que era molt petit, que tenia un manantial d’aigues termals al costats d’uns cams d’arros i que alguns viatgers hi acabaven mes d’un dia dels previstos i voliem descobrir el perque. Nosaltres vam poder constatar que de petit ho era i molt, que les aigues termals hi son, pero les pastures de bufals d’aigua uns metres mes amunt no convidaven a banyar-s’hi gaire i, que si la gent s’hi queda mes deu ser perque perden l’autobus que passa per alla cami de Lunag Prabang. Aixi al mati seguent cap a Nong khiaw falta gent!

Nong Khiaw esta a quatre hores al nord de Luang Prabang i a cinc a l’est de Vieng Thong, envoltat de mutanyes i dividit pel Nam Ou (riu Ou) de cabdal similar al Llobregat i amarronat tambe. Un passeig pel carrer principal del poble ens va fer veure que comencavem a encertar-la, pero vem decidir estar-hi una nit i agafar una barca riu amunt fins a Muang Ngoi Neua. Despres de remuntar el riu un parell d’hores hi vem arribar iens vem dir: ja hi som. Muang Ngoi Neua es un poblet amb un carrer central paral·lel al riu, d’uns 200m sense asfaltar i amb uns canalets de pedra a cada costat. Les cases de fusta, bambu i alguna d’obra se succeeixen a costat i costat i, tot i ser tan petit, hi ha forca guest houses (amb quatre o cinc habitacions o bungalows cada una), petits negocis familiars que complementen els ingresso per la pesca o el cultiu d’arros. Nosaltres vem passar de les dels costat del riu perque solen ser l’abocador de les cases i, les rates, poden ser un problema i en vem instal.lar en un bungalow al costat del carrer principal, de recent edificacio, ample i “rat-free”. Una hora mes tard i, sense pluja, ens vem felicitat de la nostra decisio perque el verdader espectacle no era al riu, era davant nostre: les dones es dirigien al temple cridades pel soroll dels tambors i amb les cistelles plenes i bols plens de menjar i ofrene que un jove novici mirava de reull calculant el seu contingut. Els nens jugaven al mig del carrer (no hi ha cap vehicle a traccio passant pel carrer) marcant aree amb linies i pedres mentre es perseguien els uns als altres. Quan les dones tornaven del temple, els joves muntaven la xarxa per jugar a Kataw: una mena de futvolley amb la xarxa a l’alcada de nas i una pilota de vimet (tradicionalment, ara son de plastic que duren mes). Es un joc molt popular a tot el sud-est asiatic i aquests nois ho feien realment be. Ens hi vem acostar per veure’ls i, l’Eloi, amb ganes de participar-hi, pero sense gaires esperances de poder-ho fer al veure que s’hi jugaven els cales!

A la nit vem anar a sopar on la noia ens saludava molt riallerament cada cop que passavem (i, a mes, era el que mes llum tenia ja que l’electricitat l’obtenen amb generadors de Gas-oil de 6 a 9 del vespre). La noia es deia Naan i el seu marit, tambe cuiner i guia, era en Vita. Ell, a mes a mes, era el millor jugador de Kataw del poble (l’haviem vist guanyar gairebe 200.000 kips a la tarda, uns 19 euros, que no son pocs en un pais on dormir i menjar amb “luxe” et costa uns cinc euros al dia o menys si ets Lao). Amb el llibre de frases en lao a la ma vem riure molt amb la Naan i, el menjar era tan bo, que no aniriem a cap altre lloc mes. EL mes divertit era que no tenien rebost: quan demanaves un plat, per exemple Laap (una amanida amb carn, soja, verdures, flor de platan i herbes delicioses), la noia sortia amb el moneder i un ganivet i tornava amb tot el necessari collit o comprat per fer-te el plat al moment… mmm!

L’endema pluja i mes pluja ens van impedir de fer poca cosa mes que menjar llegir i relaxar-nos, pero vem coneixer una parella de francesos amb qui vem reservar una excuriso guiada per en Vita per petits poblats Hmong i Khmu. L’endema la pluja va tirar enrera els francesos que van fugir cap a Luang Prabang amb el primer vaixell i, nosaltres, amb els nostres kips escassejant vem decidir esperar a l’endema per trobar algu me i fer-ho mes economic o fer una excursio de pesca pel riu, cosa que no haviem fet mai abans. Durant tot el dia mes pluja sense parar… A Laos els monsons son molt durs: quan plou pot no parar en tot el dia i desitges que faci Sol i, quan fa Sol, es tan fort que dius: “a veure si plou una mica i refresca!”, pero plogui o faci Sol, sempre fa calor.

Com que a l’habitacio ens avorriem vem passar el dia al restaurant amb en Vita i la Naan. Ella te 22 anys i ell 27 i es van casar ara fa 6 anys. De moment no tenen fills (cosa estranya a Laos). En Vita va ser monjo a Luang Prabang durant quatre anys fins que en tenia 20. Ens va explicar detalls de la vida al temple, com ara que els monjos no poden cuinar, ni conrear, ni cuidar animals per menjar (no en poden menjar). Mengen els que els dona la gent cada dia al mati i, el que no s’acaben, no ho poden guardar per l’endema. No poden fer esport, ni beure alcohol, ni tocar una dona (ni per saludar-la). No poden mentir. No podem tenir estalvis… Es una vida de renuncia, pero poden renunciar a ella quan vulguin, no hi ha pressio familiar per continuar essent monjo. La majoria ho deixa per poder casar-se i aprofitar per beure una mica tambe i, formar una familia com va fer en Vita.

Al mati els monjos beneïen amb els seus cants ressonant les cases que feiem donatius i la vibracio del despertador dues hores mes tard marcava l’inici de la nostra jornada de pesca, que va consistir en remuntar el riu (que havia crescut uns 2,5 m amb les pluges) enmig d’unes muntanyes i una jungla emboirada espectacular, recollida de cucs per l’ham, muntada de la xarxa, dues horetes de plantar la canya i llençar mes xarxes i, parada a un poble Khmu-Lao, per dinar la nostra captura: un peixet la Laura, dos l’Steve (un noi holandes), 9 en Vita amb la xarxa i l’Eloi ni un refredat! Tot i aixi la jornada va ser forca entretinguda i el cel que clarejava una mica despres de varis dies tapat prometia l’oportunitat a l’Eloi de jugar una estona a Kataw, pero el primer es el primer i els partits amb apostes van durar una horeta i escaig i, quan en Vita va provar l’Eloi uns minutets i va decidir que era digne de fer equip amb ell (la Laura no en dubtava), la pluja va tornr i el fang feia el camp impracticable. A la nit la Naan, previsorament, havia comprat carn de bufal que van fregir amb verdures i acompanyat d’arros i diverses salses amargues i picants. Ens van convidar a sopar i, a la nit, la Naan estava trista i deia: “You don’t go tomorrow to Luang Prabang. Stay here… Me Cry, no happy!”. A nosaltres tambe ens entristia marxar, pero encara hi ha molt per veure i necessitavem un caixer automatic, tot i que la Naan ens tractava com si fossim de la familia i ens donava aigua i espelmes a la nit o apareixia de la cuina amb algun pica-pica i, fins i to, ens va comprar platans pel trajecte de tornada amb barca. Muang Ngoi Neua es com estar a casa per nosaltres. De fet, algues fotos del Bruc de fa 60 anys s’hi assemblen!

Per cert, nosaltres ja sabem que ens enduriem a una illa deserta: un nen Lao, potser el que corria sempre per alla el restaurant i que ens va demostrar com caçar pardals amb un “tiraxines”, rat-penats amb una canya de bambu i altres caces que assegurarien la nostra supervivencia a tal illa… Son realment habils!

Les nostres vistes des del bungalow de Nong Khiaw

Postures impossibles jugant a Kataw:

En Vita i el seu servei demolidor:

Almenys un pam de peix (si els poses tots junts, es clar)!

El Nam Ou en un instant de treva de pluja:

Planificant trajecte, anotant despeses: