Ni Hao!

Ja era hora!!! No sabeu les ganes que teniem de poder publicar una nova entrada, pero a vegades ens porta moltes hores i hem estat molt enfeinats. Esperem que aixo no faci enrera als comentaristes asidus i als nous que hem vist que s’han atrevit a dir alguna cosa. No sabem si ho hem dit mai pero ens llegim tots els comentaris i ens fan molta il.lusio. Aixi doncs anem per feina… tot aixo va succeir del 8 al 14 de setembre, primera setmana a la Xina!

Vem abandonar Tailandia en direccio a Beijing on la germana de l’Eloi, la Cristina, ens esperava per fer ruta conjuntament durant 3 setmanes. Nerviosa i emocionada ens esperava a l’hotel per fer-nos una abracada que ens va servir per acostar-nos a tota la gent que hem deixat a tanta distancia i que fa ja 8 mesos que no veiem. La primera nit ens va convidar a compartir habitacio en un hotel de 4 estrelles a Beijing (sabieu que hi ha dutxes amb 6 aixetes? nosaltres no ens recordavem d’aquestes coses), i a mes a mes, ens va portar unes rajoles de xocolata negra de part de la Laia molt dificils de trobar a Asia. mmm, bonissimes!!!

Amb la Cristina el nostre ritme de viatge canviaria a mes intens, i a mes a mes la Xina demana concentracio i pasciencia, la veritat es que es forca diferent del sud-est asiatic que hem vist fins ara. Aixo vol dir que el segon dia ja estavem visitant el Temple del Cel despres de passar el mati buscant un nou allotjament mes economic. El tercer dia era una visita obligada a la Gran Muralla. Hi ha varis punts amb trams d’aquesta antiga construccio per visitar, encara que l’acces no es possible en alguns d’ells per prohibicio, per dificil acces o per falta de transport public. Badaling es un dels trossos mes famos i visitat: es un tram que esta reconstruit sobre l’original. Alguns dirien que no es la verdadera muralla, pero nosaltres creiem que encara te mes merit. Els xinesos gens contents havent construit una de les obres humanes mes grans de la historia, 500 anys despres va i la tornen a fer com si res. Si que es veritat que no ens vem poder passejar pels trams no retocats pero si que els vem poder veure i la visio de la muralla serpentejant per les carenes de la muntanya es espectacular. A mes a mes les pendents son forca pronunciades, la calor es sufocant i la visita es cosa de com a minim mig dia.

El dia seguent amb unes entrades que ens va donar una amiga xinesa de la Cristina vem anar a veure l’estadi i el pavello de la piscina Olimpics. Com que nomes teniem dues entrades la Cristina i la Laura van arribar-hi despres de passar un estricte control de seguretat. Van poder veure els edificis des de molt aprop i fins hi tot es van fer algunes fotos amb les mascotes. L’Eloi com que tenia la camara amb mes zoom s’ho va mirar des de lluny. Els Jocs Paralimpics de Xina han sigut un exit de public, i es que la majoria de xinesos no es van poder permtre una entrada pel Olimpics i han acudit en massa als Paralimpics desitjosos de veure l’espectacle esportiu i l’arquitectonic. Ambdos edificis son espectaculars com tambe ho es el Sol que queia sobre la zona.

A la tarda ens vem acostar al Palau d’Estiu de l’emperatriu Cixi que es una reproduccio d’una altra regio famosa de la Xina. En aquest palau els emperadors hi anaven a refrescar-se durant el riguros estiu de Beijing, pero la veritat es que fins hi tot alla feia una calor tremenda. La visita i el lloc son forca interessants i bonics, pero has de competir per l’espai amb els milers i milers de turistes xinesos que estem trobant a tot arreu. Entre les seves meravelles destaca, per absurda, la construccio d’un vaixell de marbre que ens va ser impossible que algu ens expliques si flotava de veritat o tocava al terra.

I l’endema el doblet imperial: la placa de Tian’an men i la Ciutat Prohibida. Sobre aquests 2 llocs situats un davant de l’altre no es pot dir allo de “me l’imaginava mes gran”, pero si que esperavem que fos mes interessant. La Ciutat Prohibida es inmensa i espectacular, pero per fer-se una idea de com vivia la noblesa t’has d’amorrar als vidres de les finestres que protegeixen les estances nobles, una mica bruts i plens de ditades. D’altra banda, les visites mes interessants dins el mateix palau s’han de pagar a part i en total la broma et pot sortir per uns 20 euros. Una mencio especial se la mereix la col.leccio de vestits de l’emperador i la seva cort fets de seda i a ma amb una habilitat increible. Un altre cop el Sol ens deixava cao, i aqui a Xina no es troben els “fruit shakes” del sud est asiatic, pero els polos de mongeta de soja ens estan salvant la vida. Segur que molts de voslatres teniu la imatge de la Ciutat Prohibida en ment perque l’heu vist a moltes i moltes pel.licules, pero heu de saber que el que estaveu veient en realitat es una reproduccio super fidel feta especialment com a plato de cinema en uns estudis de la Xina. A la nit vem fer un sopar excel.lent al restaurant de l’amiga de la Cristina, l’Addy.

L’endema ens vem deixar guiar per les nostres guies de viatge cap a Chengde, una ciutat a 4 hores d’autobus al nord de Beijing. Alla voliem veure una altre residencia imperial d’estiu. Uns jardis emmurallats amb varies estances i temples a l’interior. La veritat es que ens estem trobant que la Xina s’ha de pagar per entrar a tot arreu. Tenin en compte el cost de la vida a Xina els preus son desorbitats (fins hi tot a Europa ho serien) i la quantitat de botigues de souvenirs i la multitud de turistes amb qui et trobes fan que el preu de les entardes et semblin mes elevat. Aixi doncs nomes sortir dels jardins una mica desepcionats ens vem dirigir a Beijing de nou on passariem la nit abans de la nostra proxima destinacio.

Beijing es una ciutat moderna, plena de grans edificis i serveis de tot tipus, totalment renovada amb els Jocs Olimpics. La llastima es que, com a la majoria de ciutats, estan enderrocant tots els barris amb les casetes tradicionals. Es una ciutat amb un grau molt alt de contaminacio, perque us feu una idea, respirar l’aire de Beijing es com fumar-se 70 cigarretes al dia! Aquests dies, encara amb les restriccions de l’us dels vehicles ens hem trobat una ciutat amb menys transit de l’habitual i menys contaminada ja que sembla ser que han millorat una mica el grau de polucio. Ara, amb els Jocs acabats pero, segurament tot tornara a la “normalitat”.

EL RACÓ DE LA CRISTINA

Quan marxes de vacances al setembre, després de passar un llarg juliol i un llarguíssim agost a la feina, el que més et ve de gust és gaudir de la tranquil·litat. Però com que la Xina és descomunal i jo només tenia 3 setmanes, les presses que els vaig posar per veure-ho tot va fer que haguéssim de passar de puntetes per molts dels llocs. D’altra banda, la veritat és que alguns d’ells haurien estat prescindibles, sobretot tenint en compte el temps. Ja se sap, però, que quan segueixes una guia les fotos sovint són molt més interessants que la realitat (i, repeteixo el que s’ha dit més amunt, no precisament per allò de “me l’imaxinava més gran”). La Xina, per a mi, ha estat una mica així. A més a més, la contundent realitat de les distàncies va fer que prescindíssim d’un dels objectius que jo havia suggerit d’entrada que és justament Xi’an.

El dia que ens vam retrobar va ser molt especial per a mi, ja que jo portava esperant aquest moment des de feia una quants mesos. I tot i l’emoció del moment, les abraçades, semblava com si ens haguéssim vist feia poc. Això sí, m’he sentit una privilegiada per tenir la sort de poder anar-los a trobar i poder compartir aquest temps amb ells: gràcies nois!

Total, que he forçat la marxa del viatge que en alguns moments estàvem tots bastant cansats. L’Eloi de tant en tant em sermonejava “relaxa’t!”. Clar que és molt fàcil estar relaxat quan fa 8 mesos que no treballes, que els dies consten en anar fent… ja hi arribarem… i sense haver tocat un ordinador en vuit mesos ni haver sentit parlar d’una cosa que se’n diu “crisi econòmica”! (Enveja al cap i a la fi.)

Anar a veure l’Estadi Olímpic era més per a veure l’arquitectura que per qualsevol interès en l’esport: de fet, dec ser dels poc milions de persones que no n’havien vist res, ni un sol esdeveniment i menys encara la inauguració. Per cert, de fet sembla que el que es comentava que hi havia molts seients buits a les grades durant les Olimpíades era més degut als estrictíssims controls de seguretat que no a que els xinesos no s’ho poguessin permetre. O així m’ho van dir a mi. Vull agrair especialment a l’Addy que es preocupés tant per proporcionar-nos les entrades… però sobretot pel fantàstic sopar que ens va oferir al seu restaurant amb menjar típic de la seva regió Guangzhou, al sud de la Xina, com sempre picant! Thanks a lot, Addy, meeting you was great.

Volia afegir una cosa sobre Chengde i els seus parcs, aplicable a la majoria dels parcs i jardins de les ciutats i pobles que vam visitar. Potser perquè el record dels jardins Zen del Japó el tinc encara massa fresc, potser perquè a part de la destrucció cultural de la revolució cultural, també es va perdre el respecte per la natura (llegiu el duríssim llibre Cignes salvatges d’una escriptora xinesa que viu a Anglaterra), però molts d’ells semblen tristos, despullats, sense ànima. Si Chengde era el parc de l’emperador, d’una de les dinasties més refinades i sofisticades de la història de la Xina, m’imagino que els jardins devien haver estat extraordinaris…

Palau del Cel, arribar i tocar el Cel

Amunt i avall per La Gran Muralla, gastant sola de sabata

L’estadi olimpic, el niu de la cigonya imperial gegant!

La piscina olimpica, jacuzzi de metacrilat

Placa Tiananmen, Mao oooh Mao!

El poble de Xina junt cap a la mateixa direccio

Palau d’estiu, els excessos de l’emperadriu Cixi

A La Ciutat Prohibida: amorrats als vidres, fent sopa de cigrons, turistes xinesos i monjos de jade blanc

Chengde: pagoda i detalls