Susadei a tothom!

No es que ens vagim anar a fotre una graellada de peix i carn (que tambe), sino que estem anant de punta a punta de Cambodja segunit la costa i entrant a les muntanyes a mig cami. De primer vem anar de punta a punta del pais per acostar-nos a Krong Koh Kong en nomes 5 hores (Cambodja es un pais petit, com deia en Lluis Llach d’un altre pais empetitit…) amb la intencio de trobar una barca per anar a l’illa de Koh khong a veure les seves platges de sorra blanca i cocoters solitaries i de poder fer una incurso de quatre o cinc dies a les selves del Parc nacional de les muntanyes de Cardamom, un dels mes extensos i verges d’Asia, un corredor natural que creua mig pais des de lóest al centre en la seva meitat sud. Aixi que la barca la vem trobar juntament amb l’Ana, la Marta i en Mauritz, dues espanyoles i un holandes, i la voliem sense conductor perque en Mauritz sap navegar, pero el conductor va apareixer a ultima hora, no sabia una paraula d’angles i no es va donar per al.ludit quan li deiem que haviem quedat que la barca venia sense pilot! En fi, que l’illa de Koh Khong es paradisiaca, pero no ha quedat lliure de les deixalles a les seves platges i esta plena de “sandflies”, unes mosquetes que ja vem tenir el plaer de deixar-nos mossegar per elles a Nova Zelanda i que no teniem intencio de repetir! Tot i aixi les platges son molt maques tot i que no tant com les de Phu Quoc i la selva de tota l’illa esta verge completament… Hi viuen quatre cases flotants i alguna barraca a la platja i alguns pescadors hi atraquen per reposar. Pero tot anava be fins que el pilot va decidir que tenia gana (ja ens estranyava que nomes hagues portat una raccio d’arros amb pollastre per tot un dia) i que volia tornar 5 hores abans del que haviem llogat; En Mauritz es va posar nervios mentre anavem per la costa com si fossim els protagonistes de “Miami Vice” perseguint uns narcos bolivians a tota pastilla, pero amb una barqueta mes dissenyada per navegar pel riu que pel mar, i es va posar a conduir ell, va perdre una copia de les claus de la barca i alla si que es va acabar el nostre viatge, el pilot va apretar el gas a fons i no vem parar fins arribar de nou a Koh Khong. A nosaltres ja ens va anar be perque teniem el Sol al cap i la panxa regirada (despres d’un any sense problemes, al final la primera diarrea es va acarnissar tres dies seguits amb l’Eloi) i afortunadament ja hem vist illes i platges paradisiaques de totes formes i colors. Pero si que ens hagues agradat navegar entremig dels manglars mes extensos d’Asia una mica mes estona, ja que el dia abans els haviem vist a peu i amb la companyia dels discrets turistes Cambodjans de Phnom Penh. Els turistes asiatics son com els espanyols de fa unes decades, la falta de costum els fa que vagin d’un lloc a un altre sense saber molt be perque i fan que, per exemple, la observacio d’aus protegides no sigui molt viable per culpa dels crits, els tons del mobil i les corredisses pels observatoris!

En fi, que despres de la illa voliem trobar un guia per anar a les muntanyes, pero aqui el cuquet del turista ja els ha picat i ens demanaven uns preus desorbitats: 50 $ per dia per persona. Es veu que haviem d’anar dos soldats de l’exercit armats (per protegir-nos dels tigres i altres predadors -ja els agradaria tenir-ne tants de tigres-), un cuiner i un altre guia… nosaltres, que per 50 $ anavem una setmana de trek a Laos dormint als pobles pel cami i menjant com uns reis i a aaquestes alcades no ens sobren els cales, allo ens va sonar a ensarronada i vem decidir marxar cap a Chi Phat, un poble a mig cami de Phnom Penh on hi ha una ONG amb un projecte molt interessant: la Wildlife Alliance es va presentar aqui fa uns anys per intentar un projecte d’ecoturisme sostenible i convencer a la gent del lloc que cacar fauna protegida i tallar parcs nacionals no es la millor manera d’assegurar-se un futur brillant per la comunitat. La veritat es que podem dir que es la primera vegada que veiem un projecte d’aquests amb tants bons resultats. La gent de Chi Phat estan encantats de rebre’t i esta molt ben organitzat: el poble te quatre Guest house que es fan torns en allotjar visites, hi ha una senyora coordinadora de totes elles que et diu a quina has d’anar, hi ha una altra senyora que s’encarrega de que mengis com Deu mana cada dia, guies i moto-taxis per anar a tot arreu i, sobretot, transparencia; Queda molt clar que els diners beneficien tota la comunitat que ja ha abandonat gairebe al 100% la caca (si, tampoc tenim c trencada) furtiva i la tala indiscriminada del bosc! Al final ens vem embrancar en un trek de quatre dies amb dos guies que l’unica paraula que sabien dir en angles era “hot” quan volien descansar. Les nits les vem passar en unes hamaques amb mosquitera amb estampat militar que van resultar ser la mar de comodes junt amb la fresqueta de la selva nocturna i el menjar era bastant repetitiu: arros amb pebrot, tomaquet i bledes cada dia, nomes trencant la monotonia algun dia amb fideus instantanis i algun peixet i granotetes per esmorzar que els guies cacaven de nit! L’aigua la bullien amb una tetera (la nostra, ells beuen a galet del riu) els nostres guies i nosaltres hi afegiem una miqueta de sucre per paliar la falta de fruita i aliments amb mes minerals. Al final l’expeiencia va ser forca interessant i mes tenint en compte que vem poder acabar-la banyant-nos i saltant en unes cascades impressionantment boniques. Ens va faltar veure mes animals (a part d’alguns ocells forca exotics: hornbills i similars que es diuen en angles, pero que ja haviem vist a Malasia) i poder compartir mes experiencies amb els nostres guies a part de saber que fan una parada cada hora i mitja aproximadament i que es menja quan hi ha aigua potable a prop i encara hi ha llum i no quan es te gana! Percert, va coincidir que els dies que vem estar a la selva eren els dies en que se celebrava el nou any xines, aixi que nomes vem poder fer una mica de ballaruca la nit abans de comencar el trek. Va ser bastant curios aprendre a ballar els seus balls mentre giravem al voltant del pal central del mini envelat tots a la vegada, era una mica la versio Cambodjana del Baile del verano de les discoteques de Catalunya, pero en la seva versio mes tradicional. Al final vem haver d’escapar-nos aprofitant la falta de llum del poble perque no ens deixaven seure ni un moment i ens treien a ballar tota l’estona (i encara volien que els ensenyessim a ballar hip-hop i similars que es colaven de tant en tant a les platines del DJ). A destacar la gracia dels nens ballant sense parar tota la nit, que aqui vol dir fins les 24.00!

A Chi Phat hi vem arribar en vaixell i vem haver de tornar en moto-taxi. Una confusio amb els de Wildlife Alliance ens va fer haver de parar una camioneta d’una ONG perque ens portes al poble mes proper a agafar un taxi compartit (perque els busos eren plens). Un taxi compartit es una furgoneta que s’omple de gent, paquets i motos sense benzina per dins, per fora, i mig a dins i mig a fora. Per sort nostra (que estavem una mica cansats) als occidentals ens posen als seients del davant i no hem d’anar treient mig cos per la finestra, sostenint les cames del teu company de viatge o vigilant que no t’engoleixi un sac d’arros que s’aguanta en equilibri impossible entre el respatller del seient o el llindar de la finestreta -be water my friend-. Tampoc vem tenir la ocasio de viatjar amb cambodjans al sostre del vehicle (ignorem si paguen menys, pero). Per una vegada no ens va importar pagar el “preu Falang” fet a mida pels estrangers!

Aixi que la jugada ens va sortir encara prou be i vem arribar de nou a Phnom Penh amb un dia just per anar al dentista frances VIP a fer la neteja anual, un brownie en una “pastisserie” solidaria i tornar a caure en la trampa de visitar palaus reials que, sincerament, ens semblen molt menys interessants que quan ens perdem per les zones rurals o quan suem la gota grossa viatjant en furgoneta, dormint i caminant a la jungla o saltant del seient per una carretera polsegosa amb un moto-taxi… Digue’ns massoquistes, pero com solem comentar moltes vegades molts viatgers que trobem: “les pedres, temples i palaus sempre hi seran esperant-te (excepte els budes d’Afganistan, es clar), pero l’estil de vida dels locals no sera el mateix quan hi tornis”.

Fins a la propera que a aquest ritme encara l’escriurem des de casa!

Anem be per anar a Koh Khong?

Los Vigilantes de la Playa…

I les platges de l’illa!

Uns manglars laberintics

Felic Any Nou de la vaca a Chi Phat

Khmer dancing!

I like you! Ilike you! take picture! (entremig, la coordinadora del menjador i els menus)

Imatges de la selva

Les cascades…

… i els saltadors des de la cascada!

El campament amb les hamaques-mosquitera

I els guies-cuiners

La nostra familia de la guest house numero 3 de Chi Phat. La senyora es la iaia de tota la tropa i te 51 anys!

La porta del poble

El tunning del nostre taxis