Sin jow a tothom!

Una inspeccio de sortida i una d’entrada i ja erem a Vietnam. Quatre hores mes tard a Hanoi intentant convencer a una senyora que no calia que ens acompanyes a tots els hotels que voliem veure, que els seus eren molt macos, pero que nosaltres a mes a mes de la motxilla arroesseguem la caiguda de l’Euro que penja d’un fil i 11 mesos de viatge que han de durar encara una mica mes. Pero a Hanopi un occidental no es una persona es una bitlletera amb potes. La combinacio es mes explosiva que un coctel molotov:

-86 milions de vietnamites aguerrits i triomfants.
-2.000 anys repel.lint invasors.
-1 capitalisme mes que emergent.
-La ignorancia del recent arribat.

Si ho remenes i ho fas a foc fort, el resultat es Hanoi.

Ens les donavem d’experts per aconseguir un preu decent per una habitacio molt correcta, pero a Hanoi la lluita es continua: uns platans, un platet d’arros amb verdures, una sopa de fideus, unes galetes, una ampolla d’aigua, gravar un DVD, tot! Absolutament tot el que vulguis comprar es una batalla i els timadors estan a l’aguait i a tot arreu. Et passes el dia dient que no: hello moto? NO, Can I help you? NO, taxi my friend? NO, Go to Halong Bay tomorrow? NO, want a tour? NO, clean shoes for you? NO, NO, NO… Hanoi es com anar a una botiga de caramels amb un nen amb caries, on un dia et canses de fer de mare protectora i acabes essent com l’avi que li compra mes caramels al net i els mes cars!

I com a mostra del caracter de Hanoi un boto: nomes acomodats a l’hotel vem trucar a una amiga vietnamita que vem fer a Laos, la Diep, que ens citava a una adreca que ens dictava, pero que no enteniem. Vem passar el telefon a la recepcionista de l’hotel que va sotmetre la nostra amiga a un interrogatori d’alt grau: qui ets? De que els coneixes? Aquesta adreca d’on es? La Diep li va donar allargues i l’interrogatori va passar a nosaltres: qui es? De que la coneixeu? Treballa al restaurant? Quants dies us quedareu a l’hotel? I es que la competencia mafiosa es tant ferotge que estan mes la defensiva que la sel.leccio italiana de futbol.

I es que a Hanoi res es el que sembla: no truquis a un amic dient que quedes davant del Sinh Cafe Travel (una agencia de tours famosa historicament i a la Lonely Planet), perque n’hi ha desenes i desenes que s’han copiat el nom, el logo i els tours que ofereixen! Les estafes sovint compten amb la col.laboracio de backpackers enrotllats que ratifiquen les paraules de l’estafador. L’anunci podria dir: “cada dos minuts un estranger es estafat a Hanoi” i es quedarien curts.

Que fem aqui doncs? Hem anat a veure les nostres amigues Diep i Nguyet i a fluir com una fulla surant entre les roques d’un riu enmig de les motos de Hanoi. Per creuar el carrer del casc antic (old quarter) de la ciutat, el que no has de fer mai es mirar als ulls dels conductiors, mira de reull i a poc a poc que els vehicles t’esquivaran miraculosament sense deixar de tocar la botzina que es la banda sonora de Vietnam. Sona mes perillos del que realment es, pero aqui les lleis de la probabilitat i la de Murphyb es desafien constantment amb exit rotund. Al final un o dos dies a Hanoi es mes que suficient es mes que suficient per la salut, la butxaca i, perque com diu la Diep: “tampoc no tenim molts llocs per visitar o per sentir-nos orgullosos d’ells”. Aixi que amb tren cap a Sapa evitant la timada delsuposat assistent dels passatgers estrangers portadors d’un bitllet de tren escrit en vietnamita… Dos Dolars per acompanyar-nos a agafar l’unic tren a les vies? “Malditos Charlies!”

Hello Moto?

Aquest moto-taxi ja esta ocupat…

Creuant com si res

Nguyet i Diep fent de cicerone

S’ofereix senyor amb trepant propia per demolicions manuals

Hanoi es la…

You buy something?