Susadei a tothom!

Deixats enrera els temples d’Angkor, mals de panxa i urticaries vem fer una parada a Kompong Cham on se suposa son super-amistosos. La gent del carrer ho es, pero la veritat es que ens va recordar una mica Vietnam. De primer vem estar a punt de ser victimes d’una timada important en els tiquets de bus. Al final un mango i mitja pinya amb que vem convidar a la venedora de bitllets, van aconseguir que ens vengues els bitllets a preu real, pero, aixo si escrivint el preu fals i inflat per evitar les ires del responsable de l’hotel on ens allotjavem (que era el timador). I es que a tota Asia en general la gent te por d’enfrontar-se o tenir problemes amb la resta; Qualsevol pelacanyes amb un carnet de partit, diners o algun amic amb qualsevol de les dues coses et pot amargar la vida seriosament.

A Kompong Cham i cada any durant l’estacio seca, els habitants d’una petita illa al mig del Mekong construeixen un pont llarguissim integrament de bambu. Quan el vem anar a creuar i estavem a punt d’arribar a l’illa, una caseta al final del pont ens va fer sospitar i vem girar cua ja que tampoc hi havia res interessant a veure a l’illa mes que el pont en si mateix. Uns dies mes tard ens assabentariem que era la caseta del peatge, un peatge abusiu per a estrangers. Uns nois d’Arago van fugir mentre els perseguien amb una canya de bambu perque paguessin.

Aixi que vist el panorama vem fugir cap a Ban Lung a la provincia de Ratanakiri, una de les mes remotes de Cambodja. Si Cambodja es, de llarg, el pais mes polsegos que hem visitat Ban Lung es el campio nacional! La pols vermella que flota i s’enganxa a tot arreu fa que sempre sembli tardor: tot, absolutament tot esta cobert d’un polsim que sovint agafa un gruix considerable. Ningu esten la roba a fora i tot i aixi, qualsevol peca de color blanc nomes es blanca quan la compres i si ve en una bossa precintada. Pels que sou d’Esparreguera, es com entrar al fons de tot o al segon pis de les Joguines Puig, versio cambodjana. Pero la pols no era el motiu de la nostra visita. La guia parlava d’un llac format per un possible meteorit de circumferencia perfecte, aigues cristallines i envoltat de densa jungla. Ja era maco ja, pero no vem veure ni la circumferencia perfecta ni el fons del llac que no era tan transparent i, l’espessa jungla era nomes d’uns centenars de metres (no cal dir que tampoc vem veure el meteorit). El millor que vem poder fer a Ban Lung es comprar-nos un mocador tradicional khmer, el Krama, que serveix per tot el que et puguis imaginar i mes, pero es collonut pel Sol i la pols.

I amb la visa tocant al final cap a Stung Treng caient de nou en el parany del bus fantasma que ens va regalar un mati en una area de servei “khmer style” fins que ens van entaforar en una furgoneta on coneixeriem en Fernando i l’Ascen, una parella aragonesa que viuen i treballen a Ordesa com nosaltres viviem a Nova Zelanda: en una furgoneta. A part de xerrar molt i beure cocos com uns desesperats vem descobrir que teniem molt en comu i ens van recordar amb el seu estil regatejador insistent com erem nosaltres abans de passar 2 mesos a Vietnam. Ells van ser mes savis que nosaltres i van fer cas a les experiencies que havien sentit d’altres viatgers descartant Vietnam de la seva ruta. Amb ells dos encarariem un repte impossible: creuar de Cambodja a Laos per terra sense haver de pagar la “comissio” que autoimposen els oficials d’ambdos paisos. Al costat cambodja vem estar lents de reflexos i vem pagar 1$ per cap tot i que ja teniem el segell posat al passaport, al costat lao son encara mes caradures i tot i tenir el visat et demanen 1$, 2$ al cap de setmana i a les hores de dinar. Vem intentar el truc del bitllet gros: “ho sento senyor, pero nomes tinc un bitllet de 100$”. Pero quan un oficial d’un dels paisos mes pobres del Mon treu 300$ de la butxaca en bitllets petits ja es veu que aquesta batalla esta bastant perduda i, a mes a mes, donava la sensacio que estaven conxorxats amb els conductors i el poble mes proper esta a 23 km que son els que va haver de caminar un japones malhumorat que discutia amb tothom. Nomes et queda al consol de parlar una llengua, el Catala, que estimem molt pero que no esta molt extesa pel Mon i li pots dir a l’oficial amb un somriure al llavis de fill de puta en amunt sense cap remordiment. Els que se suposa han d’estimar mes i protegir el seu pais i no aprofitar-se de la seva posicio per guanyar en un dia el salari dels seus compatriotes en un mes no tenen perdo de Deu, be, de Buda!

L’estructura del pont sobre el riu Mekong

Direccio al peatge?

Pesca d’ultima hora!

Que amaguen els monjos sota l’habit????

La polseguera de Ban Lung

Uniforme de viatge a Cambodja:

El llac perfectament circular d’aigues cristallines de ban Lung…

Coconut time amb l’Ascen i en Fer