Sabadee a tothom!

Benvinguts a Vang Vieng, el desti mes famos de Laos amb el permis de Luang Prabang, es clar. Aaaaaah! Vang Vieng… Si diuen que les persones tenim dues cares, Vang Vieng en deu ser una.

Cara B:

Comencem per la lletja. Vang Vieng es tristament famosa perque, a l’any 1969, els americans tenien una base militar secreta (secreta per inaccessible, no per desconeguda) des d’on cada minut sortia un avio militar carregat de bombes de totes les menes i mides diferents que han convertit Laos en el pais mes bombardejat de la historia i on, encara ara en queden un 30% sense explotar. Que tenien contra Laos? Durant la Guerra del Vietnam, l’exercit d’aquest pais i el de Laos comunista col.laboraben aportant bases, vies de proveiment i refugis sota la selva i dins les coves frontereres. Com que no els trobaven, els americans van decidir bombardejar-ho tot i llestos! Aixo va resultar inutil i, quan es van retirar, van deixar un pais contaminat i van condemnar els seus aliats a Laos, la gent de la etnia Hmong, sota una repressio total exercida pel nou govern comunista. Actualment les uniques “bombes” que cauen son els turistes que es llencen al riu i que troben a Vang Vieng el lloc ideal per fer el dropo.

El que abans era un petit poble camperol al costat del riu i envoltat de muntanyes, ara es totalment dependent del turisme: allotjaments, botiguetes de souvenirs i cibercafes. L’activitat estrella es el “tubing”: una furgoneta et puja 3,5 km al nord, et donen un pneumatic de tractor inflat a tope (el tube) i a partir d’aqui fas el mateix trajecte cap el sud flotant pel riu. La durada en minuts es indefinida; Depen del numero de bars amb la musica a tot volum en que paris, les copes que facis, els bolets “happy” que prenguis i, si despres de tot aixo, encara estas en condicions de reconeixer alla a on has de nedar fins a la vora del riu per acabar el recorregut. Aixi doncs, el carrer central a partir del migdia es un espectacle descoratjador amb la visio d’aquests personatges fent esses amb bikini i banyador i un pneumatic penjat al coll. Tot i aixi a la gent del poble no sembla importar-li i ho aprofita per fer negoci. Ja se sap que l’estat d’inconsciencia es directament proporcional a la despesa.

Pero el mes ridicul de tot son els restaurants: menus mediocres calcats, taules baixes amb coixins per seure sobre unes plataformes, tot orientat cap al televisor. En aquests televisors, en tots i cada un d’ells! tenen posats a tota hora els dvds de la serie “Friends” des de fa almenys 4 anys. La pitjor consequencia de tot plegat la paguen els nens. Alguns dediquen tot el dia a recollir els pneumatics dels turistes a canvi d’una propina i altres es passen el dia jugant fins que veuen un turista, el surten a rebre al crit de “sabadee!” seguit de parar la ma mentre pregunten: “kip?”. Donar diners a nens es el pitjor que es pot fer pel seu futur: els encoratja a captar, els desvia del treball o de l’estudi i suposa una perdua d’autoritat davant del pares. El millor es no fer-ho mai, per molt adorables que semblin.

Cara A:

Ara be la bona. La gresca de la tarda i nocturna, deixa el mati lliure a la resta de gent per disfrutar un entorn natural unic: muntanyes carstiques (com les que el Son Goku sobrevolava amb el nuvol Kinton) plenes de coves i envoltades de camps d’arros, viles de camperols que et fan oblidar la cara B de seguida. Una bona opcio per recorrer tot aixo independentment es llogant una de les mountain bikes que ofereixen. Nosaltres vam llogar-les per 3 dies. El primer dia ens vam endinsar de ple en mig dels camp parant per entrar alguna cova. Al costat del cami els propietaris del terreny t’avisen del trencall de la cova i un senyor molt aborrit cobra el dret d’admissio i et pot fer de guia. Algunes coves son curioses i d’altres, no tant, pero estar sol i tot i ser facil de circular, entrar a una cova desconeguda amb una torxa al cap sempre desperata noves emocions.

El segon dia vem dedicar-lo a recorrer pels pobles dels voltants dels camps d’arros per comprovar el caracter afable dels Lao: “sabadees” i somriures assegurats. Uns ens van convidar a recollir plancons d’arros (es mes dificil del que sembla) i vem parar a fer un refrigeri en alguna botigueta per fer passar la calor mentre veiem a passar vaques, bufals, cabres, pollastres, galls, tractors, scooters, bicicletes i gent per davant nostre. Al final del dia ens vem enfilar en unes de les muntanyes per observar unes de les vistes mes espectaculars de tot el nostre viatge.

El tercer dia vem anar una mica mes enlla per explorar les coves mes famoses: una catedral plena d’estelagtites i estelagmites i una petitona amb un buda de 4 metres a l’entrada i, nomes 25 metres d’una cova d’uns 200 metres amb riu sobterrani. Aquesta cova es recorres amb un “tube” seguint una corda enganxada a la paret. Al cap d’uns metres el nivell de l’aigua era tan alt que la corda es perdia sota l’aigua i no ens va semblar molt bona idea seguir endavant sense ella esperant recuperar-la mes endavant. Laos es un paradis per l’aventura: kaiak, coves, escalada, trekking, bicicleta, etc… Pero fora dels turs organitzats i oficials no esperis gaire assistencia ni informacio sobre seguretat (cada any hi ha algunes tragedies entre esl turistes). Aixi doncs, el sentit comu i saber els teus limits i coneixements (i els nostres en navegacio de rius subterranis son poquets) tornen a ser el millor aliat per la teva seguretat. La majoria de tragedies son degudes a la falta d’aquest, no pel risc de l’activitat en si.

Al final Vang Vieng va resultar molt mes ineressant del que semblava i tot i que no vem veure “Friends” de ben segur que sabent parlar Lao n’haguessim fet algun.

Enfangats amb bicicleta:

Enfangats a l’arrossar:

Postals de Vang Vieng:

Quantes paelles es podrien fer amb tant d’arros…