Ni Hao de nou a tothom!

Com deiem la germanor dels passatgers es va esvair rapidament i tothom es va dirigir als seus allotjaments un cop arribats a Zhongdian? No, a Shangri-la!

Els que conegueu la novel.la de James Hilton, “Lost horizon” (“Horitzons perduts” en catala, mes informacio clicant aqui) on un avio extraviat troba per casualitat el Parais a la Terra, Shangri-la, on la gent no mor mai ni envelleix i tothom viu en harmonia i felicitat. Durant anys s’ha especulat molt sobre on era el lloc on s’havia inspirat per descriure aquest parais el senyor Hilton (i no es cap dels hotels del mateix nom). Els que no conegueu la novel.la us sonara de pel.licules d’Indiana Jones o de La Momia. Els xinesos van matar dos pardals d’un tret i, Zhongdian, un poble que volien promocionar pel turisme, el van reanomenar com a Shangri-la, “porque yo lo valgo”. El que semblava una tactica publicitaria estupida, ha funcionat de meravella i xinesos i no-xinesos arriben a grapats a trobar el paradis a la Terra!

Per nosaltres era una parada obligada per temps i per distancies, pero ens podia fer de trampoli cap a destinacions diferents. La primera era la muntanya de Meili Xueshan (Kawagebo en tibeta) que vem descartar per mala visibilitat a causa del mal temps i, l’altra, era Lijiang on vem decidir anar al cap de dos dies despres de descansar una mica i actualitzar el blog que ja tocava (actualitzar vol dir anar nomes amb poques setmanes de retard, es clar, sera culpa de la crisi?). Pero despres de comprar un parell de falornies tibetanes, visitar un temple “tibeta” que mes val oblidar i acomiadar-nos dels amics xinesos i anglesos que seguien la ruta, ens vem assentar davant d’un ordinador a gravar DVD’s a tota pastilla i planejar els pocs dies que ens quedaven a la Xina amb la mirada parada ja a Vietnam. I en aquestes va apereixer en Ramon!

En ramon es un ex-economista per conviccio (cada dia n’hi ha mes) que va sortir de Madrid decidit, s’ha de viatjar i el pobre home va anar al Canada -versio lliure de la Trinca- on va estar treballant fins que va decidir seguir viatjant. Amb la cara pagavem i ja es veia que erem de la peninsula aixi que tot va canviar radicalment: el temps a Meili Xueshan prometia Sol per una setmana (100% segons un conductor), el visat aqui te l’arreglaven sense preguntes en quinze minuts i ell tenia la intencio de fer un trek per alla… I cap alla vem anar amb visat nou de trinca per un mes mes.

Al vespre erem a Deqing, un taxi cap a Fei La Si i alla buscavem companys per compartir transport cap a les muntanyes i vem trobar la Joy, en Chance i en Lao Jiou amb qui fariem ruta uns quants dies. Les muntanyes en questio son sagrades pels tibetans i, almenys una vegada a la vida cda tibeta ha de fer un peregrinatge d’uns catorze dies per aquestes contrades per ajudar-los a trobar el cami de la il.luminacio. Consta de varis pics, tots sagrats, dels 5.470 m de cresta del cap de Buda als 6.700 m del Ka wa ge bo (o Kawakarpo com se’l coneix arreu del mon), passant pel Miau gi mu (6.054 m), Bu jiang son xi wan xue (5.880m) i el Ma bing zhadui wan xue (6.319m). En Ramon, que compta entre els seus cims haver pujat el Denali (Mt. Mckinley, a Alaska, de 6.194m ambunes temperatures que fan que equivalgui a mes de 7.000m) ens deia, emocionat, que mai havia vist unes muntanyes tan boniques utilitzant paraules com: “imponente”, “que suerte estar aqui”, “vaya regalito de 1 de Noviembre”, “son magicas” y altres per l’estil que repetia durant varis dies. La veritat es que un cop mes us deixarem jutjar per les fotos, pero us explicarem una historia real i misteriosa a la vegada:

Corria l’any 1991 i una expedicio mixta de japonesos i xinesos van decidir ser els primers a pujar el Ka wa ge bo, pic sagrat entre els sagrats… La gent de la zona, al saber-ho, va pregar cada dia demanant a la muntanya que no els deixes assolir el cim. A la practica aixo es va traduir en la mort de tots els expedicionaris que van anar mes enlla del camp base (16 persones) engolida per una allau que no va retornar els cosso fins 10 anys mes tard descoberts per un pastor de la zona. Simpatics els tibetans, e? el misteri parla d’una allau sense precedents que tombava arbres nomes amb l’aire que generava, temperatures mai vistes que ni els-mes-vells-del-lloc recordaven i (els vells i la memoria ja se sap…), entre moltes d’altres. El 1996, una altra unio xino-japonesa va intentar-ho de nou per rematar la feina i aquest cop la gent del lloc va pregar, pero tambe van tallar la carretera durant uns dies fins que es van creure la falsa promesa que no farien cim del tot, que nomes volien “acostar-s’hi”. Aquest cop la muntanya no va ser tan radical i es va limitar a amagar-se els dies necessaris fins que van abandonar l’empresa i va tornar el Sol. Avui en dia aixo esta en un documental que tots els restaurants i hotels projecten cada vespre i que fa esgarrifar (o era el picant del menjar?) pel misteri i per l’estupidesa d’uns alpinistes tossuts i poc respectuosos amb la gent i amb la muntanya, “con las montanas que hay” com deia en Ramon.
Nosaltres tres amb la Joy i en Lao Jiou ens ho vem passar pipa veient llacs, cascades, camps base i glaceres i pics impressionants al peu del cano, mentre reiem i gaudiem de la gent i de la propia companyia.

A Shangri-la, fent-lo rodar.

Tota la troupe.

Excursio escolar al monestir de Zhongdian.

Passejant per Shangri-la.

En Tim i l’Anna. From Bristol to Singapore!

Molta expectacio durant la inauguracio del nou supermercat.

El Mian gi mu mentre esperavem un sopar sichuanes.

El Ka wa ge bo venjatiu a trenc d’alba.

Tot el conjunt.

Camins de tardor.

Fulles retallant el cel i la neu.

Penjant resos a l’estil tibeta.

Oh, Mao!

Joy, Laura i Lao Jiou.

Ramon pregant per tenir bon temps.

Camp base.

Vistes del Ma bing zhadui wan xue desdel camp base.

Cartrons biocomestibles.

Una ullada mes propera de la natura.

Pregaries d’alcada.

Un allau petito.

Sort que estavem alla per parar l’allau!

Aixo es una cresta!

La Joy buscant aigua fresca.

Un tunel de gel.