Sabadee a tothom!

Despres de Phongsali i les ints amb els Pu Noi i els Akha, vem dirigir la mirada i l’autobus cap a Luang Nam Tha i/o Muang Sing, dues poblacions que teniem marcades amb retolador groc fluorescent des de Malasia. El famos, i creiem que mal anomenat, ecoturisme a Laos va comencar aqui. La cosa va aixi: hi ha una companyia/agencia (privada o del govern) que organitza treks a la jungla passant a menjar i a dormir a diferents viles de diferents etnies. Els guies son gent de les mateixes viles o, si mes no, de les mateixes etnies que coneixes durant els treks. Els beneficis van, sovint una quarta part, destinats a la gent de les viles com a benefici extra a mes de la feina al camp, una gran -i exagerada- part als tuk-tuk que et porten i et recullen a l’inici i al final del cami (la benzina, nois!), una altra [art directament als guies, l’altra a l’empresa que ho organitza i la resta a la conservacio dels camins i els parcs naturals. AMb aixo esperen aconseguir que la gent de les viles visquin millor, rebaixar la pressio sobre els boscos i comptar amb la col.laboracio de les etnies per fer negoci sense haver de canviar d’estil de vida o de poble! A la practica aixo funciona a mitges, pero tot es millor que deixar xinesos, australians o altres governs “espavilats” explotar els recursos a canvi de quatre projectes de desenvolupament (el desenvolupament de veritat son les butxaques de les empreses!). Fins aqui la propaganda antisistema…

A Luang Nam Tha hi vem arribar despres de 10 hores de bus i dues encallades al fang fins a Udomxai i, l’endema 4 hores mes, esquivant forats a l’asfalt fins al desti final, en companyia de la Gahlia, una senyora israeliana de 60 anys que viatjava sola esquivant compatriotes perque… Be, no ho direm que ens acusaran d’antisemites!

Com deiem, a Luang Nam Tha, vem acostar-nos a diverses oficines de trekkings (a una fins i tot li vem modificar el logo amb el photoshop: ctrl+c, ctrl+v i mes comandos que encara queden gravats a la memoria… I ens vem desil.lusionar una mica. Els treks pintaven molt macos pero es dormia en uns “ecolodges”. “Que es aixo?” Vem preguntar. Ens van dir que eren unes cabanes fetes a l’estil de les de les viles fetes per ells mateixos per dormir-hi els turistes. Davant la nostra sorpresa ens van justificar aixo perque aixi els turistes podien dormir fins mes tard, ja que la gent es lleva a casa seva a les 4 o 5 del mati. Ara ja s’enten aixo d’ecoturisme: despres de 7 hores de caminar amb pluja, fang i leeches per coneixer com viuen, en aquest cas els Akha, un cop alla diguin “Si us plau no facin soroll que tinc el son molt lleuger…”. Si , al final, el regiment de galls que tenen se senten fins a la vila seguent! Contrariats i lamentant no haver fet mes treks a Phongsali, vem anar a sopar i alla vem coneixer uns quant catalans (llegiu el final de l’entrada l’apartat: Ciutadans de Catalunya… ja sou a Laos?), dos d’ells, la Susana i en Ruben, venient viatjant amb en Zenek i la Frances, dos britanics de Southampton que havien d’entregar unes fotografies fetes per uns amics francesos a una de les viles dels Akha on havien estat recentment. Aquest trek es contractava desde Muang Sing i cap alla vem anar tots 6. L’endema al mati feiem via cap a la vila dels Akha on aniriem a dormir, Ban Nammaoune, dormint a casa d’una de les seves families es clar.

El primer dia va ser forca sencill. 6 hores de caminada amb un picnic entremig asseguts en una catifa improvitzada de fulles de plataner. La pluja ens va respectar, pero alguna que altra relliscada al fang si que es va donar. Abans d’arribar al poble un banyet al riu amb aigua i sabo per fer bona impressio al cap de la tribu. Mentre el nostre guia, en Mai Khan Tao -but you can call me Mr. Mai- feia el sopar, nosaltres vem sortir a passejar pel poble intentant no relliscar. Com a Phongsali els prismatics ens van ajudar a trencar el gel i, quan el mes llencat del poble, en Lane d’uns 14 anys, els va agafar per veure-hi, el gel va quedar fet a miques del tot. Mentre estavem rodejats d’Akha, en Ruben volia aprendre els numeros en la seva llengua, pero l’unic que vem aconseguir va ser saber com es diu dit polze (lama) i tota la resta de dits (lanu) en comptes de un, dos, tres, quatre i cinc. La gent del poble encara riu ara quan en Ruben comptava a tres abans de fer una foto: “lama… lanu… i lanu!” pensant que deia un, dos i tres!
A la nit vem sopar a casa del cap de la vila i la sobretaula la vem compartir amb la quasi totalitat dels vilatants. Unes dones Akha ens van fer un massatge i en Zenek i la Fran estaven contents perque havien pogut entregar les fotos a la mateixa familia. La nit va ser perfecte. Hi va haver moments per xerrar, per aprendre i per cantar, pero el “hit” de la nit va ser la fotografia. Primer els fotografs erem nosaltres, pero rapidament es van apoderar de les cameres dels nostres companys (la nostra es com la gallina d’en Lluis LLach: ha dit que prou!) i es van comencar a fer fotos. Els resultats no son per guanyar cap concurs, caps tallats, gent fora de l’enquadrament, ulls vermells i desenfocs, pero ens van apropar uns als altres i a les noies del grup nomes els faltava un barret negre i penjolls de plata per semblar dones Akha. Ens van explicar que estaven molt contents amb les visites d’estrangers, que entenen que el seu tresor mes preuat es la jungla i les seves tradicions i que si aixi ho conserven rebran mes visites, que els agrada molt i els ajuda a viure millor. Tot aixo ens ho van dir cantant una canco que en Mr. Mai ens va traduir. Per la nit nosaltres i en Mr. Mai vem anar a dormir a la casa del segon cap del poble mentre la resta dormia a casa del cap (que el pobre duia una galipandria de cavall). La nit va ser entretinguda, l’Eloi va descobrir que el Lao-Lao (licor d’arros) no es allo que se’n diu un digestiu i, la Laura, si s’hagues mogut un pam mes a l’esquerra la tradicio Akha l’hauria obligat a casar-se amb el segon cap de la vila. Aixi d’apretats estavem tots 10 aproximadament (no tenim ni idea de quants erem). A les 4h del mati va comencar el moviment: fer foc i cuinar l’arros de tot el dia. Una hora mes tard l’Eloi es va llevar a comprovar si els Akha tambe tenien lleganyes mentre el nostre amfitrio feia pantalles de fulles de bambu, el seu fill el ventava amb el fum d’unes brases per espantar els mosquits i la dona i la resta de fills – i la iaia tambe- no paraven d’entrar i sortir carregats de coses.

Cap a les 8 vem anar a esmorzar a casa del cap, despres ens vem acomiadar de tot el poble i vem emprendre el cami de tornada… Uf! Per comencar mitja horeta de descens i relliscades pel fang i, despres, dues hores de pujada criminal sense treva. Aqui qui mes qui menys va suar la gota grossa i una pinya fresca a mig cami ens va salvar l’ascens. Despres tot seria baixada fins a trobar-nos amb el tuk-tuk que ens portaria a Luang Nam Tha. Al final tots estavem cansats i satisfets (un bravo per la Susana que s’estrenava en el mon dels treks!). La caminada havia estat perfecte, els Akha encantadors, en Mr. Mai i en Teoy uns guies infal.libles, la tropa “falang” immillorable i el temps el millor per caminar: nuvol pero no pluja. Si be estariem 3 dies mes al pais, la pluja no pararia fins entrar a Tailandia, on som ara.

EPILEG DE LAOS:
La veritat es que Nova Zelanda ens fa fascinar, Malasia sempre sera el primer contacte amb Asia: primer idioma estrany, primera jungla, primera fauna salvatge, primer esmorzar amb arros i fideus i fins hi tot primer i ultim Dengue! Tailandia es precios, pero encara ens falta trobar-li la magia, potser aquest mes que ve. Pero Laos… Laos entrat dins nostre, diuen que es el pais dels somriures i es veritat: cada somriure que ens han dedicat (tothom!) ha trasspasat una capa mes fins arribar al fons de nosaltres. Ara el somriure el portem nosaltres als llavis i mirarem d’exhibir-lo fins a casa i una mica mes. Un blog d’uns altres viatgers diuen que el que mes els ha deprimit al tornar a casa es que la gent no somriu pel carrer. Nosaltres hem descobert que si a Laos, amb les dificultats que passen, poden somriure tot el dia, no hi ha motius per no fer-ho tambe a Catalunya, a Europa i a la resta del mon (Ni els usuaris de Renfe tenen excusa!). Tot i aixi, estem una mica tristos per haver marxat de Laos -maleits visats- i encara ara despres d’uns dies a Tailandia se’ns escapa un “Sabadee”, un “Sok Dee” i altres coses que vem aprendre a Laos, que com diuen a Indoxina, es “Same same but different”.

Avui inaugurem una nova seccio que es diu:
CIUTADANS DE CATALUNYA… JA SOU A LAOS?

Portem ja 7 mesos “porahi” que diria algu i poquets catalans ens hem trobat pero ja es operacio sortida i no deu quedar ningu a Catalunya (i no ho diem pels poquets comentaris del blog, ganduls!), perque la meitat ens els hem trobat a Laos. Fins aqui tot entra dins el normal, catalans a tot arreu. Els expedients X comencen amb en Roger i la Montse, ell es de Tarrega, pero viuen a Barcelona. Els vem trobar a Luang Nam Tha, quan tornaven de la “jungle” amb un corea (en Kim) escandalitzat pel “top less” que en Roger li explicava que es practicava a les nostres platges, i vem descobrir que ell es molt amic de les germanes del millor amic de l’Eloi quan jugava a tennis, en Ruben Delgado. Quina casualitat direu, i tindreu rao. Pero el culebrot ve amb en Joan i la Barbara: quan els vem saludar pel carrer al sentir-los parlar catala, la Laura el va reconeixer immediatament. En Joan es molt amic d’en Marc, un ex-company de feina de la Laura. I la Barbara va resultar ser companya de feina de la Lin, novia d’en Klas un ex-company de feina de l’Eloi. I, per si aixo fos poc treballa a una empresa de llenceria -que assegura pel seu nom que les dones tenen un secret… Nomes un?- on tambe treballa la Xell Navarro d’Esparreguera de tota la vida i dels Diables.

Total que estem esperant que aparegui un senyor de Mollerussa, exiliat a Cuba, que s’acosti a nosaltres i digui alguna cosa com ara: “Eloy, soy tu veldadelo padle y te llamas Luis Alfledo Edualdo Washington de Manila…” mentre sona una musica de catastrofe. Quan aixo passi canviarem el nom del blog i l’anomenarem “Poble Lao”, “El cor de Vientiane” o alguna cosa aixi!

Apa, us hem fotut un rotllo i ha sobre amb fotos robades d’en Ruben i la Susana (esteu convidats a sticky rice quan tornem!), pero uns teniu temps perque esteu de vacances i no heu marxat perque hi ha crisi i, els amics dissenyadors que tornin al setembre, sabem que aquesta epoca no foteu ni l’ou!

Les fotos robades:

En Zenek i la Fran i un portugues que es va colar a la foto.

La Susana liderant el grup:

Muddy Hands ruben:

Una “nenakha”:

Una nit a casa del “chief”: