Un dictador llunatic i prohibidor fa inutils les poques vies de tren abolint i destruint els antics vagons. Quan aquest desapareix el llest del poble posa en practica una idea que va tenir segurament veient una pel.licula d’en Chaplin i arregla el motor d’aquella moto abandonada, l’enganxa en una plataforma de bambu i de fusta hiperlleugera i aprofita unes rodes velles d’una vagoneta. Connecta aquestes rodes amb un eix i aquest al motor amb dues corretges de goma de posar i treure i ja tens un tren de bambu.Aviat comenca a portar a tot el veinat amunt i avall per anar i venir dels mercats de poble en poble. L’exit es rotund i el negoci s’amplia i li surten competidors. No hi ha horaris, cap d’estacio o control dels vehicles ni vies de servei, pero quan dos trens es troben de cara el menys carregat es desmunta en segons i es munta de nou quan l’altre ha passat. Quan el servei de trens convencionals torna s’aprenen l’horari i suspenen el servei durant uns instants. Aixo funciona durant uns anys fins que un competidor inesperat entra en accio: la moto. Una petita motocicleta dona per portar 3, 4, 5 persones, dos porcs, 3 sacs grans d’arros. 3 gallines penjant del manillar i un turista necessitat de taxista. La fi del tren de bambu?

Res mes lluny de la realitat, alguns veins nostalgics o no motoritzats continuen usant el servei i l’altre forat es tapa amb els tursites que paguen una petita fortuna per un petit trajecte que els permet fer-se una foto i dir: “vem pujar en un tren de Bambu, tu! Aquests khmers son la repera!”

Peca a peca…

Cap amunt…

… I cap avall…

…I cap amunt de nou!

Passejant per les vies tranquil.les

I dos turistes amb moto!