Sabadee a tothom!

Un cop vist tot Vang Vieng, 7 hores i 219 km d’autous ens esperaven per anar a Phonsavan on voliem visitar uns misteriosos jaciments en forma de gerros de pedra gegants escampats per la seva plana, coneguda com la “Plain of Jars” internacionalment. El recorregut en autobus va ser pesat, pero afortunadament les temperatures son mes fresques enmig de les espectaculars muntanyes i, la plana, es troba a 1.200 m d’alcada. A mes es nota que entres a una de les zones menys desenvolupades de Laos perque vas passant per pobles de fusta i bambu continuament. Aquests pobles fa tot just uns mesos que tenen aigua corrent (una aixeta o dues per poble) patrocinada pel goveern australia a canvi de drets per explotar unes mines… O us pensaveu que ho feien per consciencia social? Los es un pais gairebe totalment dependent d’ajudes internacionals tot i que estem segurs qu els seus politics no passen penuries.

La carretera no esta tan malament com esperavem, pero el viatge es fa llarg per les pendents forca dretes, els autobusos xinesos de segona ma i la multitud de vaques i bufals que es passsegen o fan la migdiada al mig del carrer. Tambe trobes mota gent que torna de les pastures o des camps d’arros caminant (aqui no hi ha tantes scooters), cosa que es un esport de risc a Laos ja que, alguns conductors, no fan diefrencia entre vaques i persones i nomes fan sonar el claxon sense reduir ni una mica.

Al final i, un cop a Phonsavan, ens vem deixar portar per un dels free transports a una Guesthouse pel menys insistent dels que s’oferien. El noi va resultar esser un guia que ens portaria per la plana a veure els gerros. El que prometia ser una visita turistica avorrida amb 2 holandesos, 2 suissos, 2 anglesos i un alemany, seria molt interessant.

Pero abans de parlar de pedres us situarem a la ciutat. Phonsavan, per paisatge i per la fesonomia dels seus habitant, sembla que hagis sortit de Laos i estiguis a les planes de Mongolia. En Ei, el nostre guia, ens explicaria mes endavant que l’etnia Hmong (descendents de Mongolia) i, emigrants xinesos, son els habitant de la zona. Te dos carrers molt ample i poca cosa mes, pero l’ambient es molt mes relaxant i refrescant que Vang Vieng. S’hi podrien passar uns dies passejat per aqui i per alla provant tots els productes, nous per nosaltres, que s’oferien al mercat. Pero haviem d’anar per feina i el nostre tour ja estava dissenyat: acostar-nos als punts 1 i 2 de gerros, visitar una destil.leria local de Lao-Lao -el whisky de Laos-, dinar a un restaurant ‘una vil.la propera, anar al punt 3 de les pedres i de retorn parda per veure un antic tanc rus accidentat.

Els punts 1 i 2 ens van permetre poder veure de prop i tocar els recipients (es creu que funeraris) que alguna cultura desconeguda va dipositar aqui, Es inquietant aquet tipus de jaciments que denoten una cultura avacada, pero que ningu sap explicar d’on venen. Pero mes inquietant encara es la histria recent del lloc i saber que fora dels camins i zones assegurades, es forca senzill trobar bombes i mines sense explotar des de fa mes de 30 anys. I ara que coneixem mes be la historia us en farem cinc centims.

En general, Laos i el sud-est asiatica, ha estat una zona de conquestes, col.lonitzacions i batalles territorials, pero el sXX va ser especialment mogut per Laos. Juntament amb Cambodja i Vietnam, Laos formava part de la Indoxina francesa, pero de tots tres paisos era el que menys rentable li sortia als francesos, tot i que van intentar que aixo canvies (els francesos deien que a Vietnam planten arros, a Cambodja el veuen creixer i a Laos… A Laos l’escolten mentre creix). Quan Europa va entrar en crisi va desatendre les seves colonies i els tailandesos van intentar conquerir una mica de terreny, a la vegada, tres corrents politiques es comencen a distingir, els reialistes, la dreta i els comunistes (Pathet Lao: marxistes-leninistes) que tenien visions diferents de com havia de ser el pais. Dues guerres d’Indoxina i la IIa Guerra Mundial es van succeir mentre Laos buscava la seva identitat encara com a colonia francesa. Als anys 50, se’ls va prometre la independencia i, quan es va assolir, va esclatar una guerra civil. De mica en mica les tres faccions es van adonar que el millor seria assolir un govern de coalicio on totes les ideologies hi fossin representades mentre es firmava a Ginebra el reconeixement de Laos i la seva neutralitat en els conflictes internacionals de la zona. Pero els EUA veien com una amenaca que els comunistes entressin al govern i, a mes, els vietnamites que estaven en guerra contra ells, circulaven per Laos “como Pedro por su casa”. Com ja vem dir en l’anterior entrada era molt dificil localoitzar-los i, algun parnt del Bush, va tenir la geinal idea de bmobardejr Laos pam per pam. Aixi, que durant els anys 60, els EUA negaven estar bombardejant i el Vietnam del Nord (comunista), negava creuar Laos de nord a sud. Als 70, el bombardeig va acabar i el partit comunista va aprofitar per gafar el poder que ostenta fins ara.

L’unica veritat es que a Laos encara queda 1/2 tonelada de bombes per habitant per localitzar, fer explotar o desactiva. Quan tots els evacuats van tornar a casa seva els accidents s van succeir, molts terrenys eren inviables per perillosos o contaminats. Avui en dia un 40% dels morts o ferits per les bombes son nens i, la resta, son pagesos que piquen un bomba sense voler o gent que es dedica a recollir bombes per vendre el metall al mercat negre o per reutilitzar la polvor per pescar o cacar. Queden molts tipus d’explosius, pero un dels mes “simpatics” son les “bombies”, unes boles plenes d’explosius i metralla que els americans llencaven de 700 en 700 dins d’unes capsules d’1,5m, anomenades “cluster bombs”, que s’obrien a poca metres de terra escampant aquest mortifer carregament (totes les bombes que es van llencar estaven dissenyades per matar persones, no per destruir edificis o vehicles militars). Per no parlar de les armes quimiques que de tant en tant porten algun poble sencer a cal metge.

Pero qui neteja de bombes el pais? Una organitzacio esponsoritzad per les nacions unides i varis paisos (entre ells Nova Zelanda) i, aparentment, sense demanar res a canvi, es l’anomenada MAG, “Mines Advisoy Group”, que entrena i supervisa els treballadors locals d’UXO Laos (UXO son les incials del no generic que reben es bombes sense explotar: “UnXploded Ordnance”) que es juguem la vida per netejar aquelles arees on la gent treballa la terra, les poblacions, escoles, carreteres, llocs truistics i tots aquells llocs necessaris per l’economina de la gent local. Es una feina pesada i no sempre son benvinguts, sobretot per la gent gran, a qui els recorden massa el passat o per la gent (nens inclosos) que els veuen com aquells que els prenen un metall de forca valor al mercat negre. A Phonsavan el centre del MAG expliquen detalladament la feina que fan, ensenyen els tipus de bombe i passen un parell de documentals que deixen de pedra.

Com es de suposar la historia recent va deixar en segon terme la visita al lloc 3 dels gerros, sobretot despres de trobr-nos uns “bombie” al costat del cami. Tot i que no es dificil trobar-ne suposem que aquesta era “turistica” pero per si un cas, no ens vem parar a fer-li la foto i vem passar sense respirar!

Laos no deixa de sorprendre’ns i, entre la pobresa i histories com aquestes, el nostre recorregut pel pais el fem amb una mescla de fascinacio i el cor una mica encongit. I, per treure ferro al tema de les bombes, es divertit veure com aprofiten le deixalles bel.liques: barbacoes, culleres, recipients per liquids, cascs-galleda, martells, estaques i, fins i tot, pilars per les cases aixecades tradicionals d’aqui. Hi ha tant material i tanta creativitat que s’aprofita tot amb fins practics o decoratius com els hotels i restaurant que tenen la seva propia col.leccio de ferralla Made In USA.

Ah, si! Ens oblidavem del tanc rus… Per Laos corrien molts vehicles i material enviat pels russos (pero mai soldats), pero els han anat desmantellant tots per vendre’n el ferro i n’han deixat un parell pels turistes, pero plovia molt i teniem tres dits de fang a la sola de les botes i no ens hi vem entretenir gaire.

Tu creus que ploura?

Les pedres en questio:

El nostre guia d’incognit:

El costat blanc: net de bombes. El vermell: mmm… Millor que no hi vagis!

Un aprenent de Bufal d’Aigua:

El nen no paga oi? I la moto?: