Ni Hao a tothom!

La nostra estada a Shanghai havia d’acabar amb la marxa de la Cristina per dirigir-nos a les muntanyes de Huang Shan, pero just marxar ella, el nostre mestre de Canaries, en Gabriel Chavez, va contactar amb el mestre Wang Bo, el fundador de l’escola de Tai txi txuan (tai ji quan escrit a la catalana) a la que anem nosaltres a Esparreguera dirigida pel nostre mestre preferit el “maestro Blas”. Ens enfrontavem llavors a la decisio de quedar-nos de visitar en Wang Bo o seguir la visita per la Xina. Al final les gans de fer Tai ji quan a la Xina, la necessitat de renovar el visat i el fet que la primera setmana d’octubre son vacances nacionals a la Xina, el que vol dir la impossibilitat de trobar bitllets de tren, places d’hotel i els preus sovint triplicats. Podeu imaginar que son centenars de milions de xinesos movent-se alhora? Seguint la recomenacio de molta gent la decisio va ser facil, ens quedariem a Shanghai esperant el nou visat, fent tai ji quan pels matins i visitant la ciutat per la tarda.

Nomes ens faltava un traductor i, en Sam, es va oferir a representar aquest paper. Una trucada i al cap d’una hora aquest senyor de 78 anys (el podeu eure en accio clicant aqui o llegir la seva biografia clicant aqui) ens rebia amb un somriure i una tassa de te. En Wang Bo es un mestre tradicional d’arts marcials. Tradicional vol dir que els seus deixebles son com els seus fills i per ells es com un pare que els ensenya les arts marcials i a ser persones.

La imatge que es te d’aquest tipus de personatges a occident es la d’una persona que s’alimenta poc mes que de l’aire, arrels i herbes extranyes, que la meitat del dia la passa entrenant i l’altra meitat meditant, mentre beu te o aigua calenta. Alguns fins hi tot creuen que poden volar! La realitat es una altra i, si es cert que porta una vida ordenada i s’alimenta i s’entrena amb molta disciplina, tambe es veritat que es una persona com una altra, molt propera i amb qui es pot parlar de tot, encara que mantenint les jerarquies que per alguna cosa es el mestre… Una persona amb moltes virtuts i algunes debilitats com tothom. La seva dona, a qui no haviem vist mai, va resultar ser la tipica avia xnesa riallera i divertida i, els seus alumnes, molt agradables i acollidors. Una de les seves alumnes va ser la nostra professora durant la majoria de dies mentre en Wang Bo llegia el diari espaterrat i s’aixecava per corregir-nos d’un bot com si res per fer-nos una demostracio mentre intentavem seguir-lo! En total van ser 7 classes de practica matinal a Hongkou Park, al costat de casa seva.

Hongkou es el que un espera d’un parc a la Xina, pero multiplicat per tres. Cada mati la gent com en Wang Bo apareix a les 3 les 4 de la matinada, pero esales 7 quan l’activitat mes intensa esclata, que es quan apareixiem nosaltresi la tradicio i la modernitat xinesa es mostra sense vergonya. La gent que apareix les hem classificat en 6 categories:

1. Els “guerrerus”: son els que practiquen les seguents arts marcials ben d’hora al matien el seu raconet discret de la majoria de les mirades. Practiquen Tai ji quan, Ba gua zhang, Hsing-I Quan, Shuai Jiao, etc. en versio autentica, es a dir, s’entrenen per lluitar donat el cas.

2. Els terapeutics: son els que practiquen algunes d’aquestes arts, caminen, fan estiraments, etc de manera suau amb l’objectiu de cuidar la salut.

3. Els esportistes: corren, neden, juguen a badminton o utilitzen els aparells publics de gimnastica que hi ha al parc. Us farieu creus de les cabiroles que poden arribar a fer alguna gent gran!

4. Els ballarucs: es espectacular la quantitat de gent que practica balls de salo a la Xina. Van en grups de 50 a 100 persones seguint les indicacions de l’expert/a de torn que porta un assitent que controla l’aparell de musica i el seu “pinganillu” per donar instruccions (quan no van directament amb megafon…).

5. Els tradicionals: canten, ballen i toquen musica i solen anar vestits a la manera tradicional. A vegades porten bons equips de so, pero d’altres ho fan a viva veu o amb megafons i la qualitat es diversa.

6. Els inclassificables: aquests son els mes divertits i variats. Vos podes encontrar: los que palmean con las manos andando, los que andan de espaldas, los que rozan el cuerpo en arboles de corteza pulida, los que juegan al diavolo zumbon, los que se castigan con las manos, los que se contorsionan, los que dibujan espirales en el aire con las manos ante el companero, los que levantan los brazos y lanzan gemidos, los que escriben caligrafias de agua con pinceles de espuma en el suelo, los que lanzan piedras al aire y las recogen con su asa, los abuelos que se pasean descamisados marcando musculo y los blanquitos como nosotros que los observan.

Val la pena anar a la Xina nomes per veure aixo, essent els de Shanghai uns dels mes concorreguts, no en va, autobusos de turistes xinesos hi paren cada mati per veure l’esp0ectacle dintre dels seus grups organitzats.

Durant els dies d’entrenament al parc, la nostra rutina era la seguent: 5.30 am, llevar-nos. 6 am, comprar uns ‘bao tzi” o “jiao tzi” (farcellets de pa o de pasta d’arros farcits de carn o verdures i fets al vapor) de cami al metro per treure’ns el cuquet. 6-6.40 am, trajecte amb metro fins al parc. 7-9/9.30 am, estiraments i classe de Tai ji quan estils Yang i Chen. 9.30-10.30 am, “petit dejeuneur” (en Wang Bo sap dir algunes coses en frances perque la seva filla viu a Franca) a casa del mestre, consistent en menjars que, com ens recordava sempre: “Espana… No”, l’orgull xines culinari esta molt arrelat… 10.30-11.15 am, trajecte cap a casa d’en Sam. 12 pm, petita becaina. 13 pm, dinar. 14-23 pm, vida social i/o turistica per Shanghai.

Els dies que no entrenavem amb el mestre anavem al parc a prop de “casa”, Zong shan park, on tambe hi ha molt de moviment ja que es un dels mes grans i populars de la ciutat, a practicar pel nostre compte davant dels somriures i pozes enlaire d’avis que veien dos occidentals fent el Jet Li per Shanghai.

Les nostres classes i la relacio amb el mestre ens han deixat empremta, pero tambe dos altres fets ens han marcat. El primer es l’estada a casa d’en Sam (el noi angles del Couch Surfing), que va ser de 13 dies! Normalment a les cases on anem tenen l’habitacio dels convidats, altres dorms al sofa o al terra, pero en Sam ens va deixar el seu llit doble per dormir al sofa, semblava el nostre convidat i no a la inversa. Per si fos poc ens va ensenyar la varietat culinaria xinesa que es pot trobar a Shanghai. Ens va fer de manager amb en Wang Bo, encara que al cap i a la fi, potser va disfrutar mes ell les converses amb el mestre gracies al seu xines perfecte i la seva curiositat per la gent. Ens va recomanar anar a Sichuan, que resultaria ser una de les millors destinacions a la Xina. I, ens va presentar els seus amics dels quals un d’ells deixaria empremta, encara que nomes a la Laura i permanent… En Dylan va marxar d’Irlanda fa 9 anys i porta el seu negoci amb la seva xicota, la Ting i tambe parla un xines perfecte. De que es el seu negoci? Mireu les fotos i ho veureu!

Els que ens coneixen saben que les ciutats no ens agraden gaire, pero tant Bangkok com Shanghai ens tenen el cor robat. Si no fos pels amics que hem fet a ambdues ciutats, de ben segur que ens hi haguessim avorrit molt i les nostres croniques serien forca desfavorables. Tenir amics et permet fer la vida que fa la gent que viu alla, anar als llocs on van ells i ser una peca mes de la vida diaria i no un turista de pas de qui ningu es recordara. Es agradable saber que hi ha gent a qui aprecies i que t’aprecien en entorns tan llunyans, massificats i, sovint molt cruels com les grans ciutats asiatiques. Fins i tot el funcionari que ens va fer el nou visat ens recordara ja que parlava castella i ens va demanar de traduir-li un document que tenia en catala, una partida de naixement nascut a la Vall d’Hebron.

I abans de continuar amb el nostre viatge a Chengdu, provincia de Sichuan, aprofitarem per explicar-vos una mica de que va aixo del Tai Ji Quan i perque ens ha retingut tants dies a Shanghai. Per a aquells a qui ja els hem donat la tabarra, ja podeu anar a mirar les fotos, per la resta a qui pugui interessar us direm que tot va comencar fa molts i molts anys en un raco de la Xina que…

Aquesta disciplina era una de les arts marcials mes temudes i respectades al Xina anterior a la revolucio cultural de Mao Zedong. Es tracta d’un art marcial on l’important es la suavitat en els moviments. Es treballen els moviments o fomres lentament per interioritzar-los millor, perque el cos s’enforteix molt mes aixi i per treure totes les tensions perque la teva enrgia o “Qi” (el famos Chi), circuli sense traves pel teu cos -i poder fer mes mal, es clar-. Pero no nomes son moviments lents, l’entrenament tambe te els seus exercicis aerobics i anaerobics, de respiracio, enduriment i meditacio entre d’altres. No es pot lluitar amb un cor, uns pulmons, musculs, articulacions o ment febles… Dominar qualsevol dels seus estils porta anys i anys de practica i disciplina. Per que, doncs, a occident ho veiem com una cosa de vells? Doncs gracies a Mao Zedong. Quan Mao (no diem Zedong perque ja hi ha confianca) va engagar la seva refomra del pais, va prohibir tot allo que respires tradico xinesa i, una d’aquestes coses va ser el Tai Ji Quan. Mes endavant va haver de reconeixer que mantenia a la gent saludable i ho va tornar a permetre amb algunes reformes: va suavitzar tots els moviments que van perdre el seu aspecte marcial i s’havia de realitzar mentre es cantava una canconeta on es recitaven les qualitats del nou i gran pais que el seu nou gran pare, que vetllava pel benestar de tothom (qui coneixia, es clar), com en Wang Bo ens cantava i la seva dona repetia entre rialles per sota el nas i passets rapids i curts cap a la cuina… El Tai Ji Quan i altres arts marcials van quedar reduides a un mer espectacles de dansa que, si be et mantenia en una certa forma i salut, no et podies defensar sabent-les. Per una banda va acabar amb moltes tecniques i metodes d’entrenament que s’han perdut per falta de practica sota pena de preso o pitjor encara. Per una altra banda, la part positiva es que va acostar a molta mes gent al Tai Ji Quan i, avui en dia, fa goig de veure els parcs o, com diu la Laura: “lo maco que seria que a casa els parcs (si n’hi haguessin mes, es clar) fossin tan plens de gent gran fent exercici i movent-se amb aquesta soltura!”

Pero, i els joves? Els joves no en saben gaire de Tai Ji Quan o d’arts marcials, si hi hagues tants joves com gent gran practicant arts marcials, la Xina podria envair tot el sud est asiatic sense armes, amb les mans nues. El que la gent jove sap de Tai Ji Quan es alguna rutina amb regles memotecniques com ara: “agafo el melo, el tallo pel mig i l’aparto…”. Pels parcs no se’n veuen gaires i el nivell es molt mes alt el de la gent gran. De tota manera els joves tambe prefereixen anar als gimnasos o practicar esports occidentals!

Com diu el mestre Wang Bo, si practiques Tai Ji Quan tradicional tens el cap despert i la voluntat lliure i quan practiques la versio moderna, tens salut i et relaxes, tant que no perds el temps que no perds el temps preguntant-te perque haig de fer el que aquest senyor rodanxo i amb cara de bona persona (als dibuixos com a minim) em diu que haig de fer… Aquest Mao si que era un mestre i no altres que s’atorguen el titol!

De dreta a esquerra. En Sam, la Laura, en Wang Bo i l’Eloi, que ningu es confongui:

En la mateixa direccio: la Laura, nomes tenim el nom escrit en xines, pero es la nostra “profe”, i l’Eloi:

Un dinar familiar en el millor restaurant de Hongkou:

Aixeca la cama campio!

Posar cera…

MusculOldMan:

Zhonq quo may leeeeeeeeeee!!! Mao Zedong Sifuuuuuu!!!!!

Latin dancers a Hongkou Park:

La World Famous Truita de patates at Sam’s Mansion:

Sichuan “Huo Guou” a Shanghai:

Listen and repeat, Sam: “Yi, er, san, si, wu…”

Intercanvi musical:

Tienes que practicar, pequeno saltamontes:

Nyiiii, nyiii, nyiiiiiiiiii…!!!!!

Amb el “qi” fins al capdamunt… Cal.ligrafia original feta i dedicada pel mestre Wang Bo, significa energia!