-Papa, Go Nakasang!

L’Al no ho veia molt clar, pero aquest mecanic de California de 68 anys fa sis anys que va apareixer per primera vegada a laos i es va mig enamorar: una meitat es va enamorar del pais i l’altra meitt de la Phowan, que ara el cridava per agafar la barca i anar al mercat de Nakasang.

– No, no… Thank you… – deia l’Al resistint-se timidament. I es que cada vegada que anava al mercat acabava per comprar “regals” per tota la familia.

– Qui es aquest paio?
– Ni idea, va arribar ahir i esta a l’habitacio d’aqui costat, a l’edifici on viu la familia.

L’Eloi i la Laura observen l’escena des de la seva terrassa sense cap discrecio i, es que aquests dos viatgers porten ja prou temps a Asia com per haver oblidat la correccio politica i saber dissimular occidentals.

“L’Eloi i la Laura observen l’escena des de la seva terrassa…”

– Anem a fer un entrepa que tinc gana – Deia l’Eloi

Al minuscul restaurant de la Phowan Guest House, sempre s’hi acaben trobant viatgers, motxillers i turistes atrets pels plats abundants, que prepara la Mama Na, proporcionalment deliciosos al seu tamany.

– Sep bo? – Pregunta sempre la Mama Na i un somriure timid apareix quan es respon afirmativament: “Sep Lai!” que vol dir excel.lent!

“Pregunta sempre la Mama Na i un somriure timid apareix…”

La Tuni, la filla d’onze anys de la Phowan interromp les histories – sempre exagerades – dels viatgers que parlen dels seus anteriors destins. Qui mes qui menys ha salvat la vida de miracle despres que un escorpi el piques a les selves d’Indonesia o va perdre 12 kilos despres de 6 dies de diarrea a Cambodja o li van robar fins i tot els mitjons quan sortia de l’interior d’un taxi de Hanoi o va agafar el Dengue a Borneo i l’enfermera gairebe li injecta una xeringa plena de serum i algunes bombolles d’aire arrepntjant-se sobre la sonda o… Tothom te histories i tothom te la sensacio que les dels altres son mes emocionants i per aixo fan mes emocionants les seves o les agafen en prestec d’altra gent! Pero com sempre nomes la Tuni que entra fent alguna de les seves mil cares i amb una gracia que fara anar al mercat de Nakasang a mes d’un aviat, fa callar tottes les boques de seguida: “Laura, come here! Shower Mekong!” Crida aquest belluguet.

“…nomes la Tuni que entra fent alguna de les seves mil cares…”

A Si Pan Don, al sud de Laos, el riu Mekong s’eixampla fins a 16 quilometres i forma unes illes que durant l’estacio seca poden arribar a ser incomptables, d’aqui que els locals les anomenin les 4.000 illes. La Phowan Guest House esta a la illa permanet de Don Det, famosa pel baix preu dels bungalows, encara que aqui no en tenen i els hostes comparteixen una tipic caseta de fusta lao de 8 habitacions, el ritme de vida – inesperadament addictiu – baix i la simpatia dels seus habitants lao.

Mentre la Laura, l’Eloi i la Tuni es banyen al Mekong una barca arriba:

– You look! Mama Phowan, Papa and Mama La! – exclama la Tuni – Mama La… She, no he… She!

“Mama La… She, no he… She!”

La Mama La es una dona que fa el paper de l’home que no hi ha a la casa. I representa tan be el paper que fisicament es fa dificil de saber si es “she” o “he”. Pero com l’Al explicaria al vespre, si que existeix tal “home de la casa”:

– La Phowan – comenca l’Al amb el seu accent de cowboy – esta casada amb un “falang” (la paraula lao per dir estranger i es va originar durant l’epoca colonial francesa, quan els lao intentaven dir “france” i els sortia “falang”) que viu a la casa del costat, pero no l’he vist gaire perque no surt mai de casa, no se a que es dedica tampoc… quan jo vaig venir fa anys aquest noi no hi era… Esta ocupant el meu lloc! – diu mig en broma mig seriosament.

– Ostres – diuen la Laura i l’Eloi a l’unison mentre la curiositat neix a dins seu.
– Per cert, quans diners se t’han escapat avui al mercat? – pregunta l’Eloi amb ironia –
– Avui? Uns 20$! – respon l’Al mentre simula penediment –

L’Eloi decideix l’endema aprofitar les hores de calor asfixiant del migdia per aconseguir respostes d’en Loy que te la seva petita agencia de viatges i la seva caseta-negoci-habitacio penjant del llit del riu Mekong al davant de la Phowan Guest House.

– El falang va venir fa quatre anys i es van casar un any despres. Viu aqui, pero no fa res de res… Quan venen del mercat no ajuda mai a carregar res ni te gaire relacio amb les filles de la Phowan – d’un matrimoni anterior amb un home de Laos -… “no good, no good” – diu amb el seu angles-asiatic.
– Aha… – mou el cap l’Eloi mentre pensa que te dies per endavant per treure mes informacio i passar l’informe a la Laura que pregunta cada vespre.
– Disculpa, canvies dolars per kips? – pregunta un turista despistat –
– Si – respon en Loy – 1 dolar, 8.000 kips –
– Cap alla me’n donen 8.300! Moltes gracies… – respon el turista mentre se’n va.

Veient la cara estranya de l’Eloi en Loy explica la seva tactica comercial:

– Si venen de l’esquerra, jo soc la primera tenda de canvi de diners, per tant els venc a 8.300 kips, un bon preu. Si venen de la dreta pot voler dir dues coses: que la resta de btigues no tinguin mes kips o que estiguin fent un estudi sobre qui en dona mes… Per tant, 8.000 kips! Un preu mes bo per mi! – i somriu mostrant la marca dels quatre incisius superiors i uns llavis amb cremades cicatritzades, probablement causades per un accident de moto – Per cert – pregunta en Loy – Tu saps si els finesos son rics? Ultimament en venen molts.. Arigato! Where are you going? – pregunta en Loy a una noia japonesa que passa per davant.

L’Eloi no sap si penedir-lo o renyar-lo, pero en Loy te la mirada posada en casar-se amb la seva xicota l’any vinent i, obrir un restaurant-bungalows al “sunset side” de l’illa. A vegades embla un bretol trampos, pero per altra banda alguns clients els recomana el lloc mes barat per llogar kayaks o barques, perque ell carrega 10.000 kips de comissio i, sempre, es una bona font d’informacio sobre Laos pels estrangers.

“… per aconseguir respostes d’en Loy que te la seva petita agencia de viatges i la seva caseta-negoci-habitacio penjant del llit del riu Mekong…”

El divendres a la tarda arriben la Tomi, la Mama Ni i el Papa Le i en Loy aclareix una mica mes la situacio:

– La Mama Ni es la propietaria de la Guest House que porta el nom de la Phowan. Pero aquesta no te cap obligacio concreta mes que ajudar la Na i la La que reben els beneficis del menjar i les bugades que facin. La Tomi, filla de la Phowan de 14 anys, viu amb la Ni perque l’escola per aquesta edat es fora de l’illa i tornen el cap de setmana per estar a Don Det.

“La Tomi, filla de la Phowan de 14 anys…”

I aixi transcorre la vida a Don Det al pausat ritme que marca el seu riu, sense gran cosa a fer que passejar en bicicleta, banyar-se al Mekong, compartir apats tipicament lao com el Laap o les barbacoes de desafortunats pollastres que corren per la casa, anades i vingudes al mercat i baralles entre gossos i gats com les que tenen cada vespre en Teso i un dels gats – En Teso es un gos que la Paola, la versio femenina del Papa i que sembla que es va enamorar de la Mama La i no de la Phowan, va deixar aqui en la seva segona visita juntament amb un lector de DVD’s i peces de roba per la La -. Tot al ritme de Laos que sembla seguir la velocitat del Mekong quan passa per Don Det, pero aixi com el riu s’esvera quan passa l’illa i arriba a les cascades i rapids de Som Pha Mit, la vida dels habitants de l’illa tambe te els seus canvis de ritme.

“I aixi transcorre la vida a Don Det al pausat ritme que marca el seu riu…”

“… pero aixi com el riu s’esvera quan passa l’illa i arriba a les cascades i rapids de Som Pha Mit…”

– Aquesta setmana hi ha festa durant cinc dies per celebrar l’ordenacio de cinc nous monjos al temple local i una parella aprofita per casar-se tambe – Explica en Loy a tothom qui li pregunta que era aquella musica que no els deixava dormir la nit anterior –

La Phowan s’endu el Papa al mercat mes sovint, les mames La i Na posen fi al patiment de tres pollastres i un anec per fer-ne cares barbacoes, les bugades van que volen i, a tothom qui passa se li intenta encolomar una bicicleta de lloguer. La Mama La organitza sortides de posta de Sol amb la barca a un preu variable i, fins i tot la Tuni s’apunta a remar per la recompensa, mes baixa, de 1.000 kips. Els pares del Falang misterios, el marit de la Phowan de nom desconegut, arriben per passar uns dies i els hostes com l’Eloi i la Laura assisteixen al deliri de pica-piques gratuits i euforia general amb una mescla de diversio i de neguit perque tothom s’ofereix a ser convidat a unes quantes cerveses gratis a la festa.

“La Mama La organitza sortides de posta de Sol amb la barca a un preu variable i, fins i tot la Tuni s’apunta a remar per la recompensa, mes baixa, de 1.000 kips.”

Quan el dia de festa gran ja es proper tothom ja ha anat fent raconet i qui mes qui menys estrenara roba nova i encara els queda un raconet per pagar-se les costoses Beer Lao a 10.000 kips l’ampolla de 640ml! La Phowan no para de provar-se la seva camisa i sabates noves, la La es mira els seus pantalons militars amb impaciencia i la Tuni exhibeix la bossa amb el monederet i recompta quants viatges podra fer als cavallets de la fira.

“… recompta quants viatges podra fer als cavallets de la fira.”

Durant el mati del dia “D” la desfilada de dones amb les seves sedes i camises primes es espectacular mentre els homes prefereixen l’estil classic de camisa blanca i pantalons negres o l’estil “grunge” occidental. Cap al migdia els ullets vermells generalitzats denoten el massiu consum de Beer Lao i en Loy, per ultima vegada, estira la llengua:

– El falang nomes esta aqui quan fa bon temps, quan ve l’estacio de pluges se’n va a Franca on fa d’artista i estalvia diners, es veu que uns 2.000 dolars, suficients per viure de conya a Laos, pero no prou per pagar els capricis – encara que l’Eloi i la Laura dubten que vulgui – de la Phowan – que ha d’anar arrossegant a Nakasang al Papa i ves a saber si tambe a d’altres “papes” – Massa Beer Lao! – acaba en Loy mentre es frega el front acalorat i els ulls se li tanquen-.

La nit de festa Lao tampoc resulta tant intensa com esperaven l’Eloi i la laura i els locals es passen la nit ballant timidament descansant cinc minuts entre canco i canco i jugant a jocs de fira com fer punteria als dards i caient en les trampes de l’universal i etern “trilero”. Les nenes agafen son aviat i la compra de cerveses es exagerada per la set de la Mama La, pero la Mama Ni apila les ampolles a la taula per demostrar publicament que se les pot permetre oferint gots plens a vessar a qualsevol conegut que passi per alla.

“… i jugant a jocs de fira com fer punteria als dards i caient en les trampes de l’universal i etern “trilero”.”

L’endema tot tornara al seu ritme normal: els habitants de Don Det seguiran fent la seva vida tranquil.la mentre intenten encaixar la vida al camp i la pesca amb el negoci del turisme. I, aquest ultims, continuaran anant i venint de l’illa intentant captar l’alegre i hospitalaria essencia de la personalitat Lao alguns i, d’altres, intentant convertir-la en l’avorrida i viciada personalitat occidental.

“L’endema tot tornara al seu ritme normal…”

– Sok Dee!! Come back!! Come back with baby! – Deien la La i la Na mentre l’Eloi i la Laura s’allunyaven amb la barca amb la Ni, en Le i la Tomi i els bracalets beneits de bona sort que els havien posat tots i cada un dels membres de la familia (excepte el falang artista) adornaven els seus canells.

Sok dee!