O be: “Mungkin Dengue?” que es el mateix en Bahasa Malaysia. El Dengue com alguns ja sabreu es una malalia que, com la Malaria, la provoca un parasit transmes per la picada d’un mosquit. La diferencia es que el mosquit del Dengue nomes pica de dia i no de nit i es troba a les ciutats i no a la selva. Vaja que es reparteixen l’horari i el lloc de treball amb el de la Malaria! N’hi ha varis tipus: un de molt greu i uns altres menys perillosos.

A nosaltres i sobretot a l’Eloi (que s’ho menja tot) ens agrada provar les coses autoctones, les de veritat de cada pais i el Dengue no podia ser mes i, com mes aviat, millor! Aixi que el mati despres de baixar del Mont Kinabalu l’Eloi se sentia cansat i amb molta set i vem pensar que era del cansament i de brincar pel cim a 4.000m. i no vem fer cas, pero a la tarda s’hi va afegir molt mal de cap seguit d’una febre forca alta que ens va fer anar a veure el metge. El metge va veure les prop de cent piacdes que tenia al voltant del cos (que eren de puces del refugi, no de mosquit) i va fer un analisi de sang per descartar Dengue i Malaria i ambdos van donar negatiu. Diagnostic: les defenses una mica baixes, pero res greu. Prescripcio: Paracetamol, pomada (pels dos!), antihistaminic, molta aigua i repos que en dos dies estaria com nou i aixi ho vem fer.

Al final els dos dies van ser cinc i, quan la febre va baixar haviem reservat un creuer en barca pel riu Kinabatangan amb dues nits en un Lodge a la seva vora. Quin viatge! Mes de sis hores per recorrer nomes 250 Km per una carretera de corbes, bonys, forats i obres i on la mateixa companyia subministra dinar i bosses de plastic buides i molta gent les fa servir (ja ens entenem, oi?). L’Eloi es va sentir malament i a punt de fer servir la bossa, pero tot semblava una altra manera d’integrar-se amb els locals.

Al final dormida a Sandakan i l’endema al mati ja sense rastre de febre, mal de cap ni molestia de res ens vem embarcar en un minibus cap al riu Kinabatangan a veure fauna salvatge! Un cop alla ens vem instal.lar a la barraqueta i una barca cap al riu! El Kinabatangan es un riu amarronat com el Llobregat, pero ple de vida i amb un bon cabdal. Nomes comencar ja vem veure una pila de macacs que menjaven fruita dalt d’un arbre, mes endavant Orangutans fent el niu per dormir (en fan un cada dia) i varies especies d’ocells entre elles Kingfishers i Hornbills (impressionants!). A mes a mes vem experimentar una pluja tropical en la nostra propia pell: era increible veure venir la tormenta a tota velocitat riu amunt mentre feiem esforcos per desar la camera a cobert i desplegar les capelines i… Pels pels, pero ens vem salvar de quedar xops en 5 segons!

A la nit una passejada guiada per la jungla: escorpins, papallones de mes de mig pam, insectes pal, un ocell amagant el cap sota l’ala per dormir i algunes sangoneres enganxades als pantalons (ecs!). La sorpresa es al treure’s les botes l’Eloi tenia els peus i les mans plenes d’una mena d’al.lergia, sense picor en aquell moment, que vem atribuir al nou repel.lent de mosquits. L’erupcio de la nit era una vermellor intensa i amb molta cremor al mati i vem decidir fer la segona passejada amb barca (vem veure un cocodril i tot!) mentre esperavem un minibus que ens portaria al metge mes proper per tractar aquesta “al.lergia”. A Kota Kinabatangan, un poblet al mig de multitud d’explotacions d’oli de Palma, tenen un hospital molt bufo i arreglat… Aparentment. Ens van atendre forca rapid i ens van fer un analisi de sang de nou. Quan esperavem la injeccio d’antihistaminics el metge ens sorpren dient-nos que les plaquetes estan molt baixes i que en aquests nivells recomana hospitalitzacio! Ens vem quedar de pasta de moniato, pero teniem molt lluny la ciutat i l’hospital modern i vem decidir quedar-nos o corriem risc de petites hemorragies pel nas, les genives… :S

Ens van ingressar, i diem ens, perque dormiriem tots dos alla en una habitacio amb vint llits alguns plens de malalts i altres de visites i un lavabo occidental i un asiatic (dels de fer-ho de peu) a compartir entre tots malalts i no malalts. Mai haviem vist un hospital amb tanta vida… Sobretot tanta de no humana! Aqui ja vem comencar a veure la verdadera cara del lloc…

El primer era posar una via per tenir la sang ben hidratada. La infermera aviat va demostrar la seva poca habilitat no trobant la vena i intentant forcar l’agulla. L’Eloi ja ho va veure fotut i va exagerar un crit de dolor perque ho deixes estar (la sonda va sortir en forma d’essa i no es exageracio!), el metge va apareixer i ho va resoldre amb molta eficiencia al final. A partir d’aqui la cosa va anar millorant: en total han estat tres dies o tres nits que hem estat l’atraccio del centre i on hem fet molts amics i hem apres una mica de Bahasa que ens ensenyava una noia que tenia el seu marit ingressat i que de seguida va venir a coneixer-nos: la Sumarni.

Pero pels que volgueu saber mes us direm les principals caracteristiques d’un hospital a Malasia:
1.PRIVACITAT: ja pots posar les cortines mentre et fan la sonda, et prenen la pressio o el metge esta fent la ronda: la gent s’acostara, escoltara, mirara i hi posara cullerada si cal, pero ho fan amb tanta naturalitat i innocencia que no et pots ni enfadar, fins i tot ho agraeixes (en direm la sindrome de Borneo!). Tothom sap que te tothom i s’encarrega de notificar-ho a les seves visites.
2. L’ATENCIO AL PACIENT: Vols anar al lavabo? Para el gota a gota tu mateix i torna’l a posar quan tornis. Necessites crema per la picor a l’esquena? Tu mateix. Vols coberts per menjar? Ves-te’ls a buscar i neteja’ls despres. Com a casa!
3. LA HIGIENE: nomes direm una cosa; Vam decidir que era mes higienic no dutxar-se que fer-ho alla, encara que tinguessim el permis de la fauna autoctona de l’habitacle!
4. LA LLUITA ANTI-INSECTES: va a carrec dels dragonets que es passegen pel sostre, cap problema!
5. LES VISITES: Quan et vagi be i si vols pots portar els companys (tots!) de l’equip de rugby sencer que poden dormir en un llit buit, amb tu, en una cadira o al terra com les infermeres del torn de nit!
6. EL SILENCI: Aixo es un programa del 33, oi? Aqui no el fan, no. Tenim TV, radio en forma de mobil de qualsevol i tots funcionen les 24 hores del dia. Que vols dormir? A les 24 es tanquen els llums i es demana d’afluiaxr la tele si us plau i et desperten a… Les 5 del mati! El tipic horari de recuperacio d’hospital, vaja!
7. ELS METGES: No semblen gaire estressats per aqui… El de l’hospital no ens explicava gaire i com que deia que no tenia Dengue ja li semblava prou per donar-me l’alta encara que les meves defenses semblessin la del Barca ultimament. I el de la clinica privada que com es que no estavem bussejant a Sipadan encara: “enjoy yourselves!” repetia: “take a flight right now… to Sipadan! Very beautiful place!” afegia.
8. LA GENT: es FAN-TAS-TI-CA. Qualsevol problema que tinguis de seguida es torna en un problema de tots i trobes la solucio rapidament. Tot i estar malalts o tenir familia o amics malalts, no perden mai el somriure i accepten la seva situacio amb tota naturalitat. Hem rigut la tira i no ens hem sentit gens fora de lloc ni sols en cap moment perque les visites es comparteixen: que no en tens? Te’n deixo de les meves! Nomes una cosa ens ha fet una mica de pena: no tenen gairebe diners, pero tots van amb un mobil que val el doble que el nostre o mes, hem vist verdaderes barraques amb l’antena de TV per cable! I tenen tambe un Operacion Triunfo pobrets!

Pero en fi, al final el metge ens va donar l’alta perque deia que no tenia Dengue, perque anava a millor (tot i no estar del tot recuperat) i ens sembla que perque era divendres i el dissabte no li vem veuer el pel (es que ens vem quedar una nit mes perque no teniem transport, per aixo tampoc cap problema). A mes no ens han cobrat perque si entres per possible Dengue es gratuit!

Gracies a l’asseguranca hem tornat a Kota Kinabalu amb un Toyota 4WD, conduit per un malasi que anava amb la seva novia, a tota pastilla per la mateixa carretera d’anada i nomes ens ha fet saltar del seient amb els bonys (un pam!) 4 o 5 vegades… No esta malament.

Un cop a Kota Kinabalu ens havien arreglat una visita amb el millor hospital privat de Borneo i, el mateix metge del primer dia que l’Eloi tenia febre, ens ha fet la prova del Dengue de nou perque li hem insistit i, al final, si, l’Eloi ha passat el Dengue sense saber-ho. Si haguessim fet cas al pare d’un noi de l’hospital ho haguessim sabut a la primera: es va mirar l’Eloi i va dir; “uuuuhh… Dengue, Dengue, yes… Dengue!” i li va fer dos copets a l’esquena mentre tornava amb el seu fill somrient.

La que mes va treballar va ser la Laura: trucades a tot arreu, anades i vingudes a la cantina i al mercat a comprar aigua i menjar sempre amb la Sumarni a darrera o fent-li de guia… “Jalan Jalan! you big legs, too fast!”, escrivint el nostre diccionari de Bahasa-Angles-Catala. Hem dit la Laura? I la Barbara i la Cristina! (germanes de l’Eloi) trucant a tots els contactes que poguessin ajudar-nos: metges, amics a Borneo, familiars… La veritat es que era com si fossim a casa super-recolzats!! Al final si que els haurem de portar algun regal, no? jejeje! Una abracada molt forta a totes dues!

Una ultima cosa: aixo de no estar casats i no tenir fills a la nostra edat els fa molta gracia als d’aqui: “very romantic!” deia la Sumarni… Per ella i mes gent tot era “very romantic!” ja fos una foto junts, viure junts o fer la mateixa feina. Els pels del pit de l’Eloi feien l’enveja del jovent local: “Eloi! Bagus!! I want this! Yoh, man… Check it out!” deia l’Arifin, de quinze anys i a carrec del marit de la Sumarni, la seva germana. Moltes cartes a enviar: na Zanab, n’Ema… Ufff! Quina feinada. L’unica pega es que hem perdut algunes fotos de tot intentant passar-les a, i no us ho perdeu, el portatil d’una noia que no sabia fer-lo servir, pero tenia un modem wireless i esperava que li fessim anar internet!

Firmat: El Equipo Medico Habitual.

La nostra”habitacio”:

“Yoh, man! Check it out! I want this!” deia l’Arifin senyalant els meus pels del pit!

“Very romantic!”, la Sumarni i el seu marit amb la Laura: