Aoraki – Mount Cook
Hola a tothom.
Ja hem fugit de Christchurch i tornem a la via de caminar pels llocs. Hem estat als peus de l’Aoraki o Mount Cook(segons siguis Maori o Kiwi), el sostre de NZ. De cami ens vem aturar al llac Tekapo on vem poder comprovar que l’especulacio imobiliaria comenca a agafar aqui a NZ (esperem que no prosperi gaire!). L’endema vem arribar al llac Pukaki on per fi veiem el Mount Cook i el vem resseguir cap al nord per poder fer el cami que ens portaria als seus peus. Al peu hi ha la glacera Hooker i el seu llac. Els llacs de les glaceres d’aqui son de color gris plata perque porten molts sediments.
l’Aoraki no el vem pujar perque segons els maoris desprestigies el seu poder: per ells es la forma que va agafar el mes sagrat dels seus ancestres i la font de l’essencia de la cultura i de la gent maori. Aixi que no vem treure els grampons ni els piolets ni res del material d’alpinisme que portavem a la motxilla i ens vem dedicar a contemplar-la en varis colors segons el Sol que li tocava.
Baixant de l’Aoraki vem arribar-nos a la glacera mes gran de NZ, la Tasman Glacier i el seu llac de recent formacio: fa 20 anys nomes eren quatre bassals i, en fa 100 hauriem d’haver agafat el material alpi per pujar-hi a sobre… L’escalfament global, escalfa de debo!
Ara som a Dunedin i anem cap a la regio dels Cattlins: hem vist pinguins, albatros i altra fauna, pero aquest ciber es un desastre i l;encarregat no sap ni com es graven els dvd! O sigui que ens esperem per posar fotos un altre dia.
Llac Tekapo al mati:
El Mount Cook en colors (i en tenim mes, de colors!):
La Tasman Glacier:
què guapa, aquesta muntanya! és super alpina!
vaja, heu estat molt respectuosos… s’entén, s’han de respectar les tradicions 😉
si que camineu no?
però vols dir, Bàrbara, que els q s’amaga en el seu “respecte” és una rajada de tres parells de dallonses pq els hi fotia pal seguir caminant? no sep… jo ho deixo aquí… i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions……….. 😉
Ostres, laieta, tu sí llegeixes més enllà! Jo, que em crec tot el que es publica a internet, m’havia cregut aquesta història absurda d’una muntanya sagrada. Ni que fos Montserrat!
ei xiclets!!!
ja m’he posat al dia de totes les vostres aventures, deu ni do les coses que ja heu viscut en menys de 2 mesos! aprofiteu de cada moment, que els dies passen volant.
Sento no haver-me despedit al final de vosaltres, però la tornada de Berlín va ser molt caòtica.
Demà farem una calçotada a Can Bonilla, segur que us trobarem a faltar! I us perdreu la meva salsa de romesco!! ara que potser teniu sort perquè serà la meva primera vegada i potser els acabaré intoxicant a tots…jejeje
segui-ho disfrutant guapus!!
molts petonets