Lijiang i Kunming: This is China!
Ni hao a tothom!
Nosaltres dos i el Sr. Ramon (no el de les criades, el de Madrid) vem seguir viatjant junts fins a Lijiang, despres d’un dia d’higiene corporal i textil a Zhongdian, on retrobariem a la Joy i en Lao Jiao. Lijiang es un exemple clarissim del turisme xines de masses. Es un poble antic, de vegades de veritat i de vegades cartro pedra, i precios que el govern xines ha convertit en un parc tematic d’entrada lliure: botigues i mes botigues, balls tradicionals programats a diferents hores del dia sense gaire entusiasme per part dels balladors, etc. Tot i aixi val la pena passar-hi perque quan no es ple a vessar es encantador i perque a la zona encara hi viuen la gent de la etnia Naxi, que son els dissenyadors on es va inspirar el comunisme per fer les seves gorres verdes amb la seva estrella vemrella que Mao lluia sobre les seves galtes tambe vermelles i rodones.
Com que amb un vespre de compres i regateig ja n’hi va haver prou, l’endema tots quatre aniriem en busca de les dones Musuo al llac Lugu (Lugu hu). El llacen questio com, el “Llac dels taurons” d’en Tintin fa de frontera, pero en aquest cas de les priovincies de Sichuan i de Yunnan i es la casa dels Musuo, una societat matriarcal de les poques que queden. Sembla ser que des de sempre les dones Musuo manen sobre els homes amb l’arma mes poderosa: el sexe. No hi ha matrimonis i les dones viuen soles amb els seus fills. No existeix la paraula “pare” i tots son “tiets”, perque en realitat nomes la dona sap qui es el pare. La cosa va aixi: els homes han d’esperar que una dona els convidi a passar la nit a casa seva o provar sort trucant a la porta a la nit a veure si sona la flauta i marxar abans que es fes de dia si tenien exit. La mala interpretacio que han fet d’aquesta societat ha disparat la seva imaginacio i la libido de milions de mascles xinesos “castrats”, metaforicament parlant, per la politica d’un sol fill que aplica el govern i provoca una impossibilitat total de trobar “siete novias para siete hermanos”. El resultat es que el llac sembla un resort gegant, hi ha mes hotels que vivendes i lesmirades complices i picares entre homes i dones s’han convertit mirades color verd Yuan (la moneda de la Xina).
El Paisatge es espectacular i la solucio per fugir d’aquest ambient era un passeig en barca cap a un dels pobles mes petits a, com deia en broma en Ramon: “llamar a algnuas puertas”. Amb les mestresses de la barca vem acordar un preu baratet i, deixant clar que no hi hauira descompte encara que en Ramon i l’Eloi estessin remant. Els vem dir que ho feien per aficio i pagant, cap problema.
3 hores de rem i un illot-temple despres estavem dinant a casa d’unes senyores magnifiques envoltats de panotxes de blat de moro. La tornada la fariem a peu i arribariem quan es feia fosc a la famosa Zashi guest House regentada per quatre ganapies que enatbanaven als joves xinesos avids d’autenticitat rural i minories etniques pintoresques. Al trio iberic allo ens sonava a venedors d’elixirs anticalvicie del far-west, pero veure-ho des de darrera la tanca si, a mes a mes, no et costa cales. L’endema la Joy es quedaria i nosaltres tornariem a Lijiang on els nostres camins es tornarien a separar de nou: en Ramon aniria a Dalhi i nosaltres a Kunming. Abans, pero amb temps suficient de tornar al nostre restaurant preferit de Lijiang on donariem classes de Tai ji quan de sobretaula a la filla d’11 anys dels propietaris i tota l’amistat que es pot a pesar de la barrera idiomatica.
I a Kunmig? A Kunming res de res. Vem fer vida (per primera vegada i amb certa vergonya) de typical western backpacker (motxiller xomines occidental), allotjant-nos en un Youthy Hostel per falta de mes opcions, mirant pel.licules i connectant-nos a internet en un oasi d’ulls rodons i angles com a idioma oficial, a recer dels temuts asiatics, aixo si, fugint dels espaguetis i pizzes de pa sucat amb oli i donant la nota en resstaurants de fideus, arros i verdures xinesos d’empentes i rodolons, mirades de sorpresa i somriures creuats on, sincerament, ens sentim mes integrats que als cars i sobrevalorats Youth Hostelling International.
De tota manera elcos va agrair la parada tot esperant el visat per Vietnam i amb vistes a Guilin i Yangshuo.
Una senyora Naxi cansada de tanta ballaruca a Lijiang
Teulades velles o antigues?
Patis acollidors entre les teulades
Higiene personal publica
Sota el pont de Lijiang…
… Peixos funcionaris o espontanis?
Comentant la jugada…
L’hora de gimnastica a l’escola publica de Lijiang
Si voleu veure’n el video, feu clic aqui
L’hora del massatge nassal (Qi Gong a l’escola)
L’hora del pati!
La nostra familia a Lijiang i el seu restaurant
Qui desxifri correctament els dos missatges en Chinglish, tindra premi (i no es broma)
El Lugu Hu des de l’illa central
Quien maneja mi barca, quien?
Les dones Musuo al poder
Envoltades de blat de moro
El Sr. Ramon i el seu atuell per ambientar-se
Una mandarina tumorada abans…
… I despres!
Flors al llac
Tai ji quan estil Chen enmig del llac
Rema… Remaaaa… Reeeemaaaa-aaaaaaa!! (Jorge Drexler dixit)
Laura i Joy a soles
Laura, Joy i un Bandarra del llac
El porquet que ens vam menjar… per llepar-se els dits!
La versio de Kunming del diari Metro o ADN
El mercat de Kunming:
Fent una becaina…
Mira que maco que ho tinc, reina!
Engreixament natural…
… Venda segura!
Productes estranys a la Xina? Pollastre de pota blava…
Pasta fresca…
Taronges…
Pernil…???
ROVELLONSSSSSSS…..???!!!!
I diners del monopoly per cremar o ofrenar als avantpassats!
I despres de la compra-venda unes partidetes de Mahjang a l’aire lliure!
Solució del translator xinomandaríolluquesigui- català:
la clau és el jefe (head) del station room, que deu ser la sala d’espera de l’estació de busos (o cosa per l’estil, no?); és un jefecillo que se les dona d’important (quan més poca cosa manen, més grandiloquència) i dona consignes o proclames de l’estil xino-partit comunista, per mantenir l’atenció dels paisans i treballadors, que serien més o menys:
1) “be on duty”- estigeu amatents a la feina!; signat, el cap de la sala d’espera.
2)”l’estació està compromesa (engaged) amb la sala d’espera”, en el sentit que ho donen tot per que sigui la millor sala d’espera de la comarca.
Jo us recomanaria, si teniu un temps lliure, demanar una entrevista amb l’ il.lustre Cap de la sala d’espera i li doneu les gràcies per lo magnífica que és, us feu unes fotos amb ell, etc. i veureu quina sorpresa li doneu, que serà de les més memorables de la seva vida… això, és clar, si sabeu aguantar el tipus i no us se us escapa el riure…
Apa, quin premi em toca? Unes fotos d’ocells o bitxos del país, que ja toquen…?
Clarament, crec que hi ha dues interpretacions. És des del profund coneixement de les grans corrents filosòfico-religiosos de l’orient que om pot encarar aquesta traducció del què, en el fons, és intraduïble:
El “head” és clarament el Tao. Sempre “on duty”, ell és el principi permanent que ordena darrera del permanent estat de canvi de tot allò que existeix i del que no existeix.
Aleshores ve el missatge: “off station room” (s’ha deixat una F) que, simbòlicament, vol dir que surtis de tu mateix, trascendeix-te. Entén que la “station room” només és una aparença i integrat amb el tot. No s’ha d’esperar res de res. Sense desig (aquí també hi veiem una mica de budisme xen, és una mica agosarat coma tesio, però crec que ho podria sostenir…)
Ara vaig a buscar a en pau i en Bru, al vespre intento la segona part.
Humilment m’agenollo als vostres peus i reconec que no estic al nivell… Ja vaig abandonar fa temps aix+o de ser traductora… 😉