Borneo!
Hola a tothom!
Doncs si, ja som a Borneo, una illa compartida en propietat per Indonesia, Malasia i Brunei. Una de les dues ciutats mes importants es Kota Kinabalu i l’altra, Kuching.
Nosaltres som a Kota Kinabalu per fer tres coses: pujar el Mount Kinabalu (4.095m.), anar al riu Kinabatangan (on es pot veure molta fauna) i bussejar a Pulau Sipadan (una illa amb una paret submarina de centenars de metres de profunditat on es pot veure gairebe de tot). De moment acabem de tornar del Mount Kinabalu amb un exit rotund: hem assolit el cim.
Pujar el Kinabalu es una excursio de dos dies i guiada. Dos dies perque la seva alcada la fa susceptible de poder agafar mal de muntanya i perque el segon tram es fa totalment de nit per questions meteorologiques (sortiem a les 3 del mati!) i, guiada, perque es un parc natural patrimoni de la humanitat (seguretat anti-passerells).
Primerament has de reservar la teva estada via operador de paquets tancats (molt car!) o fer-ho tu mateix amb els que tenen tots els refugis del Parc. Nosaltres vem fer la segona opcio. Hem de dir que intentar que t’informin de les activitats aqui a Malasia es una mica dificil -son mes hermetics que una bombona de gas buta- i no pots estar segur de si el que t’han dit s’acomplira. Aixi que nomes pots fer que confiar que tot anira be. En fi, que vem reservar una nit a un dels refugis i ens vem acostar al Park Headquarters, que s’hauria de traduir com a “finestreta de pagament”; Has de pagar un permis per entrar al parc (15Malaysian Ringits), un permis per pujar (un per cada pic que vulguis fer, 100 MR), una asseguranca (7 MR), un guia (70 MR), i un taxi o llencadora que et porta a la porta del cami (30 MR). “Para todo lo demas, MASTERCARD”.
Si a mes vols que et portin la motxilla hi ha uns portadors molt soferts que arriben a carregar fins a 30 o mes kilos! No cal dir que fins aqui no hem arribat, som turistes, pero no tant…
Aixi que un cop tot pagat i autoritzat hem anat a recollir el nostre dinar (vem reservar tambe apats i mai ens en penedirem… Quins tiberis ens hem fotut a la muntanya!) i hem agafat el taxi amb el guia Francis i cap a les portes del cami falta gent. La caminada del primer dia es de 6 Km i l’hem fet en 2 hores, de pujada continua i sota la pluja fins al refugi de Laban Rata (segon tiberi). A les 19.00 intenta adormir-te per llevar-te d’hora l’endema… Impossible per nosaltres!
A les 3 de la matinada comencem a caminar amb els frontals sense saber per on anem i anem avancant seguint una corda enorme enganxada a la roca. El nostre guia ens ha vist forts i ens fa avancar a tothom a tota pastilla… Tant que al final despres de sortir els ultims fem el cim els primers “you are number one” diu en Francis tot orgullos. Aixo eren les 5 AM i ens toca esperar una horeta i una mica mes a que surti el Sol: ES-PEC-TA-CU-LAR! Hem vist sortides de Sol boniques a NZ, pero des de dalt d’un cim de 4.000m es una altra historia. Un cop acabada la sortida i fetes les fotos, avall que fa baixada: esmorzar al refugi de nou (tercer tiberi) i mes avall fins als Headquarters on fem l’ultim tiberi de buffet lliure envoltats d’un grup de Costa Vacaciones amb catalans, italians i algun angles. Fins i tot tenim un certificat molt curios i guapo conforme hem assolit el cim, el nostre primer 4.000!
Volem deixar constancia que el nostre guia era un noi de 22 anys molt eixerit i un tros de pa que ens ha explicat moltes coses sobre la gent de Malasia, i nosaltres sobre la gent de Catalunya, i amb qui hem gaudit encara mes de la nostra ascensio! Li hem ensenyat a dir “som-hi nois!” perque a tooooot el Mon quan dius que ets de Barcelona o d’Espanya (si, ho diem) tothom et diu: “vamos, amigo!” o similars…
Despres de tot aixo tornada amb un mini-bus public que creua la zona nord de Borneo, apretats i amb l’Eloi aguantant una bombona de Gas de Petroli Liquat de 14 kg plena que tenia al costat. Al final, pero resulta que aquests busos son gairebe a domicili i l’hem fet parar davant del Hostel, jajajaja!
Dema descans i reservar el creuer pel riu Kinabatangan per arribar-nos-hi dema passat!
Es fa de nit a Laban Rata:
“You are number one!”
Fent-se de dia al cim:
Avall que fa baixada:
Plantes carnivores (gireu el coll perque no podem girar la foto!):
“You are number one!”. Resultats de l’ultima cursa al Mt. Kinabalu… Els catalans correm molt, que li diguin al Carod!
apa nens, quina sortida de sol més impressionant que debieu veure!!!!!
i quina son només de sentir les hores intempestives a les que pujeu muntanyes… pufff!! ara, q pel q veig a la foto allò era una mica la rambla no? bé bé, això no us treu mèrit, pq com el voste guis us va dir: “you are the number one”
no serieu els més pelan pelan no? jeje!! broma interna broma interna… chincha cristina!!!!!
La cristina, ta germana Eloi, des de que és jefa que no es conecta quasi mai. que fort, se li han pujat els fums!!!!! 😉
perquè encara no delega, laia jjjajajaaaaaaaaaa
és broma, això és senyal que és una jefa boníssima!
bé, nois, aquí si que m’heu tocat el punt feble de veritat! en miquel fa 13 anys que diu que m’hi portarà, al Kinabalu… i jo, aquí, amb dos nens i preocupant-me per les factures dels expedicionaris… i a sobre m’han dit que retallaran en regals!!
VIURE X VEURE…
Si senyor!!!
Així m’agrada, fent país….pq aquí cada vegada sento més el: “vamos amigo”…
un petonàs!
La jefa
😉
Hola nois,
enhorabona pel 4000 ! És el primer, no? Fa molta trempera i més en un lloc com aquest (el + alt del SE asiàtic, casi nà). (Per cert, ja compararem els títols, jo també el tinc!)
Heu vist ocellets i flors? Són gairebé totes endèmiques del cim del Kinabalu. I les Rafflessies ?(flors gegants, pels qui no ho sabieu). Heu vist cap? Sempre hi ha una o altre en flor. També val la pena els Poring Hot Springs, quan baixeu.
Al Kinabantang heu de veure Nasicos i algun Orangutan salvatge, sort! (a Sepilok els veieu segurs, però són semi-domèstics).
A Sipadan la cosa s’ha posat més xunga. Només es poden fer visites de dia i ja no hi ha els allotjaments del paradís. Hi ha algunes alternatives d’allotjament en illetes més properes, però atenció: la única illa oceànica de veritat és Sipadan i per a immersió no té rival (potser al mòn sencer i tot)- vigilau els pirates, però.
Una selva de veritat la teniu a la vora, al Danum Valley, però atenció als preus…
Si torneu a Sarawak, intenteu anar al Parc Nacional de Mulu, és molt espectacular (coves amb milions de ratpenats i pinacles dins la selva, trekkings de veritat per selva verge, etc).
En fi, que ja torno a salivar…
Sort,
Miquel
Es pot dir que si, que gent n’hi havia un munt. Cada dia poden pujar unes 140 persones, que son les que hi caben als regugis que hi ha als 3300m. Nosaltres del refugi ens hem endut un gran record… unes puces o similar que ens han estat mossegant per tot arreu! L’eloi te un centenar de picades i fan moooolta picor! Per sort sembla que ja hem acabat amb elles!
Barbara, tenint a la llista cims tan impressionants com l’Aconcagua el Mt.Kinabalu se’t faria petit!! 😉
Gracies pels consells Miquel, ara intentarem anar al Kinabatangan amb una cooperativa que promociona l’ecoturisme i vius un parell de dies amb families locals. I despres a Sipadan pero tot plegat no seria gaire barat que diguem. A Sarawak encara no hi hem estat, a veure com ens ho muntem per baixar Boreno avall i si podem veure tot aixo que dius.
Tot sembla impressionant!
Notícies fresques: avui he parlat amb un amic que va anar amb en Miquel i m’ha dit que “ojín” amb els allotjaments del riu Kinabatangan , que la seva dona va agafar sarna (lleu, molt lleu) de dormir al terra d’una barraca!
Puces, sarna, pitons (no sortiu a llegir al “pati”),ben aviat sangoneres… Quina diversió! L’aventura està assegurada!
(laia, no sembla tan emocionant, mirat així, oi? o vols que parlem de nedar amb tortugues marines? veure taurons martell? veure el suc d’un coco en una illa paradisíaca?)
Ah, el títol del Miquel és literalment un títol: us han donat un títol de l’ascensió? Era molt xulo! Amb la reflessia i tot!
Bona nit, nois!! Bé és de nit aquí, i són les 00:03h. Feia temps que no obria les vostres interessants descripcions de tot el que n’heu fent.
Finalment han operat al Javi de les varius i està força bé. Ja pot caminar una mica i he estat liadíssima curant-li els punts.
És meravellós poder disfrutar imaginàriament amb vosaltres del fantàstic viatge. Amb tants detalls, sembla que ho estigui fent jo, ajajaj.
Apa nois! Seguiu així, fent cims. Un 4000 eh??? Genial…M’hen vaig a dormir que ja toca, petons…
puaj… sangoneres!!!! i pitons…. jo veig una pitón i m’entren pessigolles per tot el cos…. brrrr!!!! no, vist així no fa enveja… allò del coco a mi no m’agrada o sigui q tampoc em fa enveja. ara, les tortugues i els taurons martell… això ja és una altra cosa. En fi, suposo q les coses dolentes s’obliden ràpid i es queden les bones… o almenys segur q aqt parell així ho fan!!!!!
decidit, em seguiu fent MOTLA ENVEJA!!!!!
:’)
Hola nois! Encara que no us escric mai, es per dir-vos que us vaig seguint i fent cultureta geogràfica. Sarna, sangoneres, pitons… sembla que aixó s’anima!!!! Que les aventures per Nova Zelanda eren molt lights… Un petó.
sus trobaa a fltaa!
muàààà!