Ni Hao a tothom!

De Nanjing a shanghai aquesta vegada no se’ns va passar el tren i vem comprar el bitllet el mateix dia d’arribar a Nanjing, pero com sempre als “lowlai” (guiris a la Xina), si et despistes et colen al tren rapid -i car- donant per fet que els occidentals sempre anem amb luxe. El tren en questio agafava la major part del trajecte mes de 200 km/h, o sigui que, al final, hem viscut l’experiencia AVE lluy de casa… A quina velocitat va l’AVE de Lleida? Funciona o no? Be, el cas es que en dues hores erem a Shanghai sense cap couch surfeer que ens pogues allotjar, amb hotles xinesos que no ens volien i acabant dormint en un international youth hostel que tant i tant ens agraden…

Pero l’endema vem tenir sort i, a traves del Couch surfing vem coneixer la Jenni de Taiwan i el seu xicot alemnay, en Mark, en Phillippe, un belga-xines, en Sam, un britanic i l’italia Manfredi que serien companys habituals durant la nostra estada a Shanghai. En Phillippe, tot i estar ocupat treballant i preparant el seu casament per la setmana seguent, ens va allotjar a tots tres a casa seva durant dos dies. Aixi doncs els ultims dies amb la Cristina vem visitar Shanghai a peu i amb metro. Vem visitar el Bund, l’antiga zona d’estrangers de Shanghai; durant anys la ciutat va ser el punt principal de comerc amb la Xina i, els estrangers (francesos, anglesos, alemanys…) que vivien alla, ho feien en les anomenades Concessions. Aquestes eren zones habitades nomes per ells i els seus criats xinesos, es clar. Tenien el seu propi funcionament i lleis i una doble funcio: tenir reunits i contolats a tota la trepa forania i, per aquests, la tranquil.litat de vioure en un oasis de “civilitzacio” a part dels perillosos i dolents, molt dolents, pero que molt dolents xinesos. D’aqulla epoca hi ha molta iteratura i historia de mafies, delinquencia, opi i moltes altres coses que envoltaven el lloc d’un aire romanticament perillos i atractiu. La revolucio cultural va acabar amb tot aixo i el Bund es una visita turistica buida de significat i els edificis estan gairebe tots enderrocats o a punt de ser-ho. La mirada de la gent es tomba cap a Pudong, a l’altra banda del riu, plena de gratacels que competeixen en alcada i imatge estrafolaria.

Del Bund, passant per la concessio francesa vas a parar a la ciutat antiga on trobes dos punts famosos: els jardins Yu Yuan, famosos per la seva delicadesa i bellesa, el pont de nou zig zags que dona acces a la casa de te Huxinting i la resta son edificis “antics i tradicionals” que fan de restaurants i cases de souvenirs, joies i artesania. Els jardins ja havien tancat, pero vem fer algunes compres amb un exit regatejador relatiu. Pero al final contents a sopar i a dormir.

Una de les visites mes celebrades va ser el Museu Historic de Shanghai, al bell mig de la Placa del Poble, per tres motius: es gratuit (a la Xina? Uau!), es molt interessant la seva col.leccio de bronzes, ceramiques, cal.ligrafies, pintures, escultures, moneda (molt important. aixo), vestuaris de les etnies xineses, mobiliari i jade (aquest era tancat) que ens va ocupar tot un mati i, per ultim, perque te un aire condicionat fantastic que ens va servir de refugi de la barreja de calor, humitat i pol.lucio extremes de la ciutat, una barreja criminal!

Una altra de les visites interessants la vem fer a Duolun Lu, el carrer famos per les botigues d’antiguitats, pero les autentiques son cares i/o il.legals, aixi que nomes ens vem fer amb alguns collarets, bracalets, cal.ligrafies i comics vells. El mes divertit, pero, va ser travessar Hongkou park, un lloc que seria habitual entre nosaltres mes endavant.

Pero com deiem, el millor de Shanghai i el que ha fet la nostra estada alla mes interessant son els amics que hem fet. Amb ells vem probar per primera vegada el “Huo guou” (pot calent). Funciona com una “fondue”: enmig d’una taula rodona hi ha un pot amb, en comptes de formatge fos, una mena de caldet amb moltes coses, pero sobretot “Jia ziao” en quantitats industrials i que pica tant que t’adorm la llengua i els llavis. Al voltant de l’olla tot de plats al gust del consumidor de carn, peix, verdures, bolets, tofu i moltes mes coses que s’aboquen a dintre encara que no necessariament pel teu propi consum: la gracia es que tothom intenta pescar el que sigui amb bastonets i tot i la nostra habilitat a vegades no es facil ni pels propis xinesos. Es tan picant que fins hi tot ells suen, els raja el nas i han de beure quantitats d’alcohol (no trobareu te, aigua o qualsevol altra beguda no alcoholica en aquests establiments). I amb la panxa a rebentar, dormir es va fer dificil…

Pero com tot a la vida el bo s’acaba i, la Cristina havia de tornar a Beijing per agafar un vol cap a Barcelona. Per mala sort seva va marxar abans que poguessim contactar amb el mestre de Tai-txi Txuan, en Wang Bo. Pero aixo ho explicarem a la seguent entrada. I tu que hi dius, Cristina?

EL RACÓ DE LA CRISTINA

Tots el que hem llegit una vegada i una altra les aventures d’en Tintin i el Lotus Blau, volguem o no, tenim la imatge d’aquest Shanghai més tradicional però també més canalla. La pena és però, que es troba en el camí de la desaparició total i absoluta, arrebassat per un capitalisme salvatge i especulador. Si és veritat que dins del plans del govern xinès, com llegeixes per tot arreu, hi ha convertir la Xina en el país més visitat del món el 2020, no van massa pel bon camí per a atraure aquells turistes mínimament nostàlgics de la Xina tradicional. Aviat no en quedarà res enlloc. I Shanghai n’és un del exemples més crus.

Sort que encara hi ha museus on s’exposa la seva tradició mil·lenària. El de la ciutat és realment excepcional per la qualitat de les peces exposades. La secció de ceràmica és una passeig extraordinari per la història d’aquest art perquè el grau de sofisticació a què van arribar ben aviat és sorprenent. Per molt que dolgui als japonesos, sense els coneixements xinesos no haurien arribat tan enllà, ja que mentre al S. X aquests feien peces bastant rústiques els xinesos aconseguien crear petites peces d’art. Bé, sí, em va agradar molt, com ja deveu haver notat.

Crec que si hi ha algun déu del tai chi aquest em va castigar, per no practicar, a no conèixer en Wang Bo “el mestre, del mestre, del mestre” de l’Eloi i la Laura. però no només això, sinó que tots el matins abans que jo marxés, en què vam intentar llevar-nos ben d’hora per anar a un parc a mirar com practiquen aquest art, o bé ens adormíem o bé plovia. Així que si en un futur vull tenir més sort en el tema, em tocarà començar a fer-ne, de tai chi…

Però Shanghai, per a mi, estava banyat del tel final de viatge. I cada dia que passava era un dia menys. Fins que EL dia va arribar. Des de casa d’en Philippe vaig agafar un taxi, amb molta molta molta pena cap a l’aeroport. Destí: Beijing. I el que allà hi va passar ja seria l’argument per a un altre bloc. Així que aquí em despedeixo com a escriptora de laCasaGroga se’n va a voltar… Adéu!.. O fins aviat!

I bon viatge, nois!

Carrerons que havien estat molt perillosos.

Cossos d’elit de la policia de Shanghai.

Taoistes de 8 a 17h…

Boira, fum i calitja al Bund.

carrers, fiu

Vigila el que dius, que hi ha roba estesa.

Historia i fresqueta artificial.